Blondie

Aquest article tracta sobre el grup de música. Si cerqueu el còmic, vegeu «Blondie (còmic)».

Blondie és el nom d'una de les bandes més exitoses i originals dels anys setanta, part de l'anomenada Nova Onada i precedent estètic i musical del pop dels vuitanta.

Blondie

Dades
Tipus	grup de música
Història
Creació	1974 1975, Nova York
Activitat
Activitat	1974 - 1982 1999 - actualitat
Membres	Deborah Harry Chris Stein Clem Burke Paul Carbonara Leigh Foxx Kevin Patrick
Segell discogràfic	Sony BMG Music Entertainment
Gènere	Punk Rock, New Wave
Altres
Premis (2006)  Rock and Roll Hall of Fame
Lloc web	www.blondie.net

Amb origen a Nova York, el grup va iniciar el seu camí musical el 1975 juntament amb altres bandes locals com The Ramones, dins del moviment anomenat punk rock i que havia aparegut recentment. Els seus primers concerts a la sala CBGB, regentada per Hilly Kristal, varen suposar per a la banda una plataforma per donar-se a conèixer a la ciutat.

Després d'un parell d'àlbums amb singles de cert èxit com ("X offender","In the flesh" o la popular "Denis") el 1978 van treure a la venda el seu tercer treball, l'àlbum "Parallel lines": un compendi de sons entre el punk, el garage, la música disco i el soft rock. L'èxit d'aquest àlbum a nivell mundial, particularment a Gran Bretanya, als Estats Units i al Japó, prové de la popularitat d'alguna de les seves cançons, com per exemple: "Heart of glass", "Sunday girl", "Picture This" o "One way or another". El mateix any van participar en la quarta edició del Festival Canet Rock.^[1]

La imatge de la banda, liderada per la vocalista Debbie Harry, va començar a atraure l'atenció del públic.

La carrera de Blondie va continuar amb els seus àlbums posteriors: "Eat to the beat" (1979), que incloïa cançons convertides més tard en icones del pop, com "Atomic", "Dreaming" o "Union city blue"; i posteriorment "Autoamerican" (1980), que incloïa els temes "The tide is high" i "Rapture", juntament amb altres que passejaven per altres terrenys musicals, com el rock èpic, jazz, la música disco i fins i tot les seccions de vent metal de so llatí.

El seu últim disc, "The hunter", va ser el menys popular de tots els realitzats per la banda i va coincidir amb la seva decadència el 1982, el que va acabar amb la separació del grup l'any següent. Deborah Harry, líder, veu i imatge de la banda (que ja havia editat un àlbum el 1981 anomenat "Koo Koo") va emprendre una carrera en solitari amb cert èxit, tot i que sense arribar a igualar la popularitat de Blondie. A més, va participar en algunes pel·lícules i sèries de televisió com a actriu convidada. Alguns dels seus temes durant la dècada dels 80 varen ser "I want that man" o "French kissin in the USA".

El 1998, els 4 membres de la formació original de Blondie, és a dir, Deborah Harry com a vocalista, Clem Burke a la bateria, James Destry als teclats i Chris Stein com a guitarrista, varen emprendre una reconstitució de la banda, que va correspondre's amb un parell de temes publicats a nivell internacional: "Maria" i "Nothing is real but the girl". D'aquesta manera, la banda va reiniciar la carrera que havia detingut anys enrere.

Actualment la banda es troba en actiu i ja ha editat un nou disc "The curse of Blondie" (2003), que conté temes electrònics i guitarrers ("Good boys", "Undone", "Goldenrod") i també estan en actiu pel que fa a concerts.

Considerats avui dia com una de les bandes més interessants i influents del pop rock, una multitud d'artistes tan diferents com The Strokes, Madonna, Garbage, No Doubt, Blur o The Sounds han confessat la seva admiració per la mítica banda de Nova York.