Esturions

• Tenen un desenvolupament molt lent però poden atènyer 5 m de longitud i pesar 480 kg.
• Tenen el seu cos guarnit de cinc rengleres longitudinals d'escuts ossis.
• El seu cap està envoltat per un sòlid escut d'ossos dèrmics i perllongat per la presència d'un rostre.
• La boca (petita, inferior i desproveïda de dents) té una forma de trompa que els permet escorcollar el llot per alimentar-se de mol·luscs, el seu aliment principal.^[5]

Els esturions no es reprodueixen abans dels 10 anys en el cas dels mascles, i cap als 15 anys en el cas de les femelles.

Són originaris d'Europa, Àsia i Nord-amèrica.

• Acipenser baerii (Brandt, 1869)^[6]
• Acipenser brevirostrum (Lesueur, 1818)^[7]
• Acipenser colchicus (Marty, 1940)^[8]
• Acipenser dabryanus (Duméril, 1869)^[9]
• Esturió groc (Acipenser fulvescens) (Rafinesque, 1817)^[10]
• Esturió oscietra (Acipenser gueldenstaedtii) (Brandt i Ratzeburg, 1833)^[11]
• Acipenser medirostris (Ayres, 1854)^[12]
• Acipenser mikadoi (Hilgendorf, 1892)^[13]
• Acipenser multiscutatus (Tanaka, 1908)^[14]
• Acipenser naccarii (Bonaparte, 1836)^[15]
• Acipenser nudiventris (Lovetsky, 1828)^[16]
• Acipenser oxyrinchus (Mitchill, 1815)^[17]
• Acipenser persicus (Borodin, 1897)^[18]
• Esterlet (Acipenser ruthenus) (Linnaeus, 1758)^[2]
• Acipenser schrenckii (Brandt, 1869)^[6]
• Acipenser sinensis (Gray, 1835)^[19]
• Esturió sevruga (Acipenser stellatus) (Pallas, 1771)^[20]
• Esturió comú (Acipenser sturio) (Linnaeus, 1758)^[2]
• Acipenser transmontanus (Richardson, 1836)^{[21][22][23][24][25][26][27]}

Poden arribar a viure més de 100 anys.

Es troben greument amenaçats per la pesca intensiva que es realitza per aconseguir la seva fresa, anomenada també caviar.

Un programa europeu persegueix la seua reintroducció, entre altres, al riu l'Ebre (projecte LIFE-MigratoEbre).

En l'actualitat hi ha piscifactòries a Catalunya (Les, a la vall de la Garona, i Poblenou del Delta, al Delta de l'Ebre). També n'hi ha a Navarra (Yesa) i Aragó (Lo Grau i Biescas).