Moes

Els moes es van extingir al voltant de l'any 1500, poc després que els primers caçadors maoris arribessin a les illes; aleshores la seva població era de 58 000 exemplars.^[3] No obstant això, alguns opinen que van existir petits grups de moes fins a la fi del segle xviii o inicis del XIX. De fet, s'explica algun albirament per part de mariners a les ordres de James Cook, i crida l'atenció l'estat de conservació d'algunes plomes d'aquests ocells. Sigui com sigui, abans de l'arribada dels maoris el nombre de moes havia disminuït considerablement en l'últim milió d'anys, causat per tres factors: en primer lloc, els períodes glacials, en els quals gairebé tota l'Illa Sud fou ocupada pel gel; posteriorment, la disminució dels espais coberts de tussock, substituïts per selves i boscos densos a causa de l'augment gradual de la temperatura i la humitat; i, en tercer lloc, l'amenaça de les àguiles d'Haast (Harpagornis moorei), els majors ocells de presa coneguts, avui també extints. Els moes, a diferència d'altres ratites, com l'estruç, l'emú, el casuari o el nyandú, durant l'evolució havien perdut completament les ales, tal com va ocórrer amb els kiwis, que hi estaven emparentats, però llunyanament.

Un moa gegant (Dinornis robustus) aconseguia molt tardanament la maduresa reproductiva: als deu anys. Aquesta demora va facilitar-ne l'extinció, ja que no es va donar una taxa de reposició prou gran davant el ritme amb el qual eren caçats pels maoris. Els moes s'alimentaven de llavors, fruita, herba i fins i tot branques.

En maori el terme moa fa referència tant al singular com al plural.^{[cal citació]}