Orson Welles

Després d'estudiar amb professors particulars, ingressà a l'escola Todd de Woodstock (Illinois), el 1926, on desenvolupà les seves inquietuds teatrals com a actor, director i adaptador. Als disset anys (1931) marxà a Irlanda amb la intenció de dedicar-se a la pintura, però fent-se passar per més gran, debutà professionalment com a actor al teatre Gate de Dublín amb l'obra Suss the jew. De nou al seu país, formà part de la companyia McClintic-Cornell (1933-34) amb la qual debutà a Broadway, el 20 de desembre de 1934, amb Romeu i Julieta. Com a director, muntà dues obres amb actors negres, un Macbeth (1935) i Doctor Faustus (1936-37), i el 1937 fundà la seva pròpia companyia, Mercury, amb la qual muntà sis obres fins a 1939. El 1946 va estrenar-se La volta al món en vuitanta dies, la seva adaptació de la novel·la de Jules Verne, musicada per Cole Porter, que fou un fracàs.^[2]

A partir de 1937 esdevingué un reconegut actor radiofònic gràcies al seu personatge de L'ombra, però es feu famosa l'emissió en directe, el 30 d'octubre de 1938, de «La guerra dels mons». La dramatització de l'obra homònima d'H.G. Wells fou tan realista que va generar en els oients la creença que realment s'estava produint una invasió marciana, estenent-se el pànic a part de la població. Davant tals successos l'autor va haver de fer unes manifestacions en públic explicant que la realització del programa tan sols tenia com a objectiu l'entreteniment de l'audiència.

Aquests èxits van fer que Hollywood es fixés en ell i pel juliol de 1939 hi anà per signar contracte amb la productora RKO. A la seva arribada, Orson Welles s'interessa per adaptar la novel·la El cor de les tenebres, de Joseph Conrad. La seva intenció és que aquest film fos el seu debut, en comptes de Ciutadà Kane. El seu concepte és ambiciós: vol rodar-la en primera persona, és a dir, identificant el punt de vista de la càmera amb el del protagonista.^[3] Així mateix, es va preparar per interpretar a Kurtz, l'antagonista de la novel·la, deixant-se créixer una barba que va ser objecte de burles a l'època.^[4] Aquest projecte, no obstant, es va haver de cancel·lar per l'esclat de la Segona Guerra Mundial, que va deixar a Dita Parlo, l'estrella contractada per la pel·lícula, internada a França. Anys després, Robert Montgomery estrena Lady in the lake, rodada en primera persona.

Després de diferents guions desestimats, el maig de 1941 estrenà el seu primer film com a director, actor, coguionista i coproductor, el famós Ciutadà Kane. A aquest seguiren, com a director, i la majoria també com a actor, els films: Els magnífics Amberson (1942), És tot real (1942-43, documental inacabat), El desconegut (1946), La dama de Xangai (1948), Macbeth (1948), Othello (1952), Mr. Arkadin (1955), Touch of Evil (1958), Don Quixot (1960, inacabat), Le Procès (1962), Chimes at Midnight (1966), Una història immortal (1966), F. for Fake (1973) i L'altra cara del vent (1974-75, inacabat).

Com a actor va tenir una decisiva participació en El tercer home (1949), dirigida per Carol Reed, però en la qual la seva influència en la posada en escena sempre s'ha destacat. Casat amb l'actriu Rita Hayworth (1943-1947), els problemes mantinguts amb els productors de Hollywood, va fer que entre 1948 i 1956 visqués a Europa, on tornà al teatre, per darrer cop, en una versió de Rinoceronts de Ionesco, dirigida per Laurence Olivier a Londres (1960). Els darrers anys es dedicà a interpretar personatges secundaris en diverses pel·lícules per tal de finançar el seu darrer projecte, The other side of the wind, inacabada. Va morir a Los Angeles, el 10 d'octubre de 1985.

El març de 2017 Netflix va anunciar que acabaria l'obra The other side of the wind, una sàtira sobre el món de Hollywood.^[5]

Cinema negre

Aquest terme representa un tipus de pel·lícules en el qual es veu expressat el tema etern de la contraposició dualisme entre el Bé i el Mal. Apareixen els aspectes més negatius i abjectes del ser humà: el crim, l'extorsió, la corrupció, l'engany, etc. i personatges representatius com la Dona Fatal. Enfront d'aquesta el detectiu privat que busca incansablement al delinqüent, encara que això sí, tamisat per un marcat cinisme. El característic estil visual que reflectix, tot això no podia ser altre que l'expressionisme caracteritzat per un elevat contrast entre llums i ombres. Dins d'aquest gènere Welles va fer algunes de les seves pel·lícules més destacades com: La dama de Xangai, Istanbul, El desconegut o Touch of Evil.

Pla seqüència

Welles usava aquesta tècnica de planificació en què la càmera no deixa de rodar durant un temps bastant dilatat, podent usar "travellings" i diferents grandàries de plans i angulacions en el seguiment dels personatges o en l'exposició d'un escenari. Aquest procediment no s'usa habitualment a causa del gran nombre d'elements que han de coordinar-se (actors, càmera, il·luminació, etc.), havent d'iniciar-se de nou des del principi si alguns d'ells falla. Per aquest mateix motiu resulta més costós que una planificació més fragmentada. Un dels més famosos plans seqüència de la història del cinema pertany a l'arrencada de la seva pel·lícula Touch of Evil, en el qual el suspens centrat en quan esclatarà una bomba col·locada en un cotxe que travessa pel centre de la ciutat, es combina amb la presentació de la parella protagonista, tot això embolicat pel ritme sincopat d'un tema de Henry Mancini.

Gran angular

Des del punt de vista tècnic, altra de les rareses del cinema de Welles és l'ús d'una òptica angular, amb un angle de vista similar al de l'ull humà. Aquest recurs té una sèrie de conseqüències: la deformació de la perspectiva, provocat per l'efecte d'estirament de la imatge i la corba de línies rectes, l'augment de la profunditat de camp…

L'ús d'aquest recurs, juntament amb el gust de Welles pels contrapicats, va provocar que s'hagués d'incloure sostres als seus escenaris, una pràctica poc comuna en l'època. Això va complicar la il·luminació de les escenes, que es va haver de solucionar amb diafragmes molt tancats i llum de gran intensitat, el que provoca els clarobscurs tan característics del cinema de Welles.^[3]

Alguns acadèmics situen Erich von Stroheim i John Ford, dos cineastes apreciats per Orson Welles, com precedents d'aquesta tècnica.

Director

Actor