Fam de Bengala del 1943

El Regne Unit havia sofert una derrota desastrosa a la batalla de Singapur el 1942 contra l'exèrcit japonès, que després va envair Birmània el mateix any. Birmània era el més gran exportador mundial d'arròs en el període d'entre dues guerres, els britànics l'acusaven havent fomentat la producció dels petits agricultors de Birmàna, que es va traduir en un virtual monocultiu en el delta de l'Irawadi i Arakan.^[3] El 1940, el 15% de l'arròs consumit a l'Índia provenia de Birmània, mentre que a Bengala la proporció era lleugerament superior, atesa la seva proximitat geogràfica.^[4]

Sembla improbable, tanmateix, que aquestes importacions puguin haver pujat a més de 20% del consum de Bengala, i això sol és insuficient per a produir la fam, encara que s'assegura que hi va haver menys reserves sobre les quals comptar. Les autoritats britàniques temien una posterior invasió japonesa de l'Índia britànica a la regió de Bengala (vegeu Raj Britànic), i es prengueren mesures d'urgència per a garantir els estocs d'aliments destinats als soldats britànics i per a impedir l'accés a les reserves per part dels japonesos en cas d'invasió.

Una política de "terra cremada" es va dur a terme a la regió de Chittagong, la més prop de la frontera birmana. En particular, l'exèrcit va confiscar molts de vaixells (i els vehicles de motor, carros i elefants), de por que els japonesos avancessin a una gran velocitat cap a l'Índia, però eren els vaixells que els habitants utilitzaven per a la pesca, els productes de la qual aportaven al mercat. L'exèrcit no va distribuir racions per a substituir els peixos.^[5][6]

Al mateix temps, es van transportar grans quantitats d'arròs a l'Índia central per a alimentar les tropes britàniques i índies, així com a Ceilan, que era en gran part dependent de l'arròs birmà durant el període de la preguerra i on s'havien aplegat moltes tropes tement una invasió japonesa a l'illa.

El 16 d'octubre de 1942, tota la costa oriental de Bengala i Orissa va ser tocada per un cicló. Una molt gran regió de cultiu d'arròs fins a quaranta milles de la costa va ser inundada, la qual cosa feu que la collita de la tardor en aquestes regions es perdés. Això va significar que els pagesos havien de menjar els seus excedents, i la llavor que s'havia plantat a l'hivern del 1942-1943 havia estat consumida pel temps de calor que va començar al maig del 1943.^[7]

Ara bé, com ha assenyalat l'economista i Premi Nobel Amartya Sen, es considera que no hi havia escassetat global d'arròs a Bengala el 1943: la disponibilitat era un xic més gran que el 1941, quan no hi havia fams.^[8] En part va ser això que va condicionar la lenta resposta oficial al desastre, puix que no hi havia hagut pèrdues de collites i per tant, la fam era inesperada. Una de les seves causes fonamentals, sosté Sen, era en els rumors de l'escassetat que van provocar l'acaparament i la inflació dels preus amb la ràpida demanda de temps de guerra que provocà que les reserves d'arròs esdevinguessin un excel·lent investiment (els preus ja s'havia duplicat respecte de l'any anterior). En la interpretació de Sen, mentre que els pagesos propietaris de terres de conreu d'arròs i els qui treballaven en les indústries de les zones urbanes i als molls van veure com els seus salaris s'elevaven, es va produir un canvi desastrós en els drets de bescanvi de grups com els pagesos sense terra, pescadors, barbers, conreadors d'arròs i altres grups que ja havien patit la reducció de llurs salaris dels dos terços a partir del 1940. Churchill va impedir d'alleujar la càrrega a l'Índia, i la va augmentar, les indústries índies van ser reconvertides per a ajudar en la manufactura d'armes i uniformes adreçades a les tropes a l'Àfrica i a la frontera amb Japó, això va deixar sense indústries de primera necessitat les grans ciutats índies, la qual cosa afegida a una crescuda en els enviaments de grans va provocar l'esfondrament, essent les fabriques ocupades en fabricar armaments, béns com eines agrícoles i ramaderes que eren en escassetat, això va reduir la producció agrícola i no es va poder lliurar el gra que els Britànics demanaven de produir. Els terratinents indis van lliurar als magatzems menges locals, i com que hi havia menys gra disponible en els comerços, el preu va doblar mentre els salaris, a causa l'esforç de guerra, es van congelar durant 5 anys. Això feu que el 1943 morissin 2 milions de persones en la pitjor fam de l'Índia del segle xx.^[9] En pocs mots, malgrat que a Bengala hi havia prou arròs i altres grans per a alimentar-se, la gent no tenia prou diners per a comprar-ne.^[10]

El 1941 la Gran Bretanya ocupava totalment l'Índia, les fams durant el mandat britànic eren freqüents, la més aguda del segle xix va llevar la vida a 2.000.000 persones, l'alienació dels recursos naturals pels britànics impedia qualsevol reserva. Els britànics instal·lats a l'Índia eren grans terratinents que exportaven matèries primeres d'exportació, principalment cotó i lli per a la indústria tèxtil de Londres, així prohibien als indians de sembrar per a la seva subsistència si no fornien les quotes de cotó cada any. Els camperols indis eren serfs fins al 1948, estaven ancorats a un sistema de castes rigorós. Amb l'arribada de Churchill al poder els britànics van començar una política de producció forçosa i espoliació de cereals a Bengala per a exportar a la Gran Bretanya, la qual cosa deixà sense mitjans per a subsistir milions d'indians i feu desplaçar-se milers de persones cap a les ciutats de Bengala. També el preu doblà mentre els salaris es van congelar durant 5 anys, fet que provocà que el 1943 morissin 2 milions de persones en la pitjor fam de l'Índia del segle xx. Mentre la situació s'anava deteriorant el virrei britànic demanà Londres grans per a la gent famolenca; la resposta de Churchill va ser negativa, ordenà d'accelerar la política de destrucció de collites a Bengala,la qual cosa feu augmentar l'espoliació dels cereals en la resta de l'Índia per tal d'exportar-los a la Gran Bretanya, malgrat que les quotes que s'assignaven a la població local es reduïssin i que el gra tan sols es destinés al front de la guerra.

El govern de Bengala va reaccionar a la crisi amb mandra i de manera incompetent, va refusar d'aturar l'exportació d'aliments de Bengala.

Bayly i Harper afirmen que, en contrast amb la incompetència de l'administració pública, els comandaments militars i els militars britànics en general, van fer tant com van poder per a combatre la fam, com ara fornir aliments als qui en freturaven i alleujar l'organització.^[11] Durant la fam, el govern va organitzar cap a 110.000.000 menjars de franc que van ser insuficients per a fer front al desastre.^[12]

Winston Churchill, el Primer Ministre britànic de l'època, probablement va participar en el desastre, però el seu paper en això roman un misteri. Quan rebé una petició urgent del Secretari d'Estat per l'Índia, Leo Amery i Wavell per a alliberar reserves d'aliments per a l'Índia, Churchill respongué amb un telegrama a Wavell demanant, si el menjar era tan escàs, "per què Gandhi no s'havia mort encara". Durant el mandat de Churchill, la Gran Bretanya, que tenia l'Iraq gràcies al Tractat de Sevrés, davant una rebel·lió d'iraquians i kurds, utilitzà la privació d'aliments com a represàlia, i feu gasar la població civil en un assassinat de més de 10.000 persones per ordre de Churchill. Aquest va declarar al Parlament Britànic: “No entenc aquest rebuig de l'ús de les armes químiques. Vam adoptar definitivament aquesta a la posició en la Conferència de Pau d'argumentar a favor de les armes de gas com una forma permanent de la guerra (…). Estic totalment a favor de l'ús de gas verinós contra tribus incivilitzades.”

A la primeria, durant la fam estava més preocupat pels civils de Grècia (que també sofrien la fam) que pels bengalís. A la fi, Churchill va demanar l'assistència dels EUA, amb un escrit a Roosevelt en què deia que "ja no és justificat de no demanar ajuda", però la resposta nord-americana va ser negativa.

El Govern de Bengala no va poder impedir les exportacions d'arròs, i poc va fer per a importar els excedents d'altres parts de l'Índia, o per a comprar reserves als especuladors per tal de redistribuir-les entre els famolencs. En general, com demostra Sen, les autoritats no entenen que la fam no era causada per una escassetat global d'aliments, i que la distribució dels aliments no és tan sols una qüestió de capacitat ferroviària, sinó de fornir un alleujament de la fam a una escala massiva. El Raj, de fet, va fer prou bé la seva estimació de la disponibilitat general d'aliments, però desastrosament malament en la seva teoria de fams. La fam va acabar quan el govern va acordar a Londres d'importar 1.000.000 tones de gra a Bengala, fet que reduïa els preus dels aliments.

La fam de Bengala es pot situar en el context de les fams anteriors a l'Mogol i a l'Índia britànica. La fam del Dècan de 1630-32 va matar 2 milions de persones (hi va haver una fam corresponent en el nord-oest de la Xina, que emmenà finalment la dinastia Ming a reduir-la el 1644). Durant el domini britànic en l'Índia hi hagué aproximadament 25 grans fams que es van propagar a través d'estats tals com Tamil Nadu del sud de l'Índia, Bihar en el nord i Bengala a l'est i en total, entre 10 i 20 milions d'indis van ser víctimes de les fams en la segona meitat del segle xix.

Encara que la desnutrició i la fam romanen molt esteses a l'Índia, no hi ha hagut fams de la fi d'ençà del domini britànic i l'establiment d'un govern democràtic, el 1947. Hi ha hagut una amenaça recurrent de fam al Bangladesh, que a diferència de l'Índia ha passat un llarg període de la seva existència sota el govern militar.