Revolució ucraïnesa de 2014
La revolució ucraïnesa de 2014,[1][2][3] revolució de Maidan[4][5] o revolució de la dignitat[6][7] va tenir lloc a Ucraïna el febrer de 2014[1][8] al final de les protestes de l'Euromaidan,[8] quan els enfrontaments mortals entre manifestants i les forces de seguretat[9] a la capital ucraïnesa Kíiv van culminar amb la destitució del president electe Víktor Ianukòvitx,[4] l'enderrocament del govern ucraïnès i l'esclat de la guerra russo-ucraïnesa.[8][1]
| ||||
| ||||
| Tipus | desordre civil revolució cop d'estat  | |||
|---|---|---|---|---|
| Part de | Euromaidan | |||
| Interval de temps | novembre 2013 - 23 febrer 2014 | |||
| Data | dècada del 2010 | |||
| Localització | Parc Mariїnski (Ucraïna) Maidan Nezalèjnosti (Ucraïna) | |||
| Estat | Ucraïna | |||
| Efectes | guerra russo-ucraïnesa destitució de Víktor Ianukòvitx | |||
| Morts | 106 | |||
| Ferits | 1.372 | |||
| Format per | ||||
El novembre de 2013, va esclatar una onada de protestes a gran escala (conegudes com a Euromaidan) com a resposta a la sobtada decisió del president Ianukòvitx de no signar un acord d'associació política i de lliure comerç amb la Unió Europea (UE), en lloc d'escollir un vincle més estret amb Rússia i la Unió Econòmica Eurasiàtica. El febrer d'aquell any, la Rada Suprema (parlament d'Ucraïna) havia aprovat de manera aclaparadora la finalització de l'acord amb la UE.[10] Rússia havia pressionat Ucraïna perquè la rebutgés.[11] Aquestes protestes van continuar durant mesos; el seu abast es va ampliar, amb crides a la dimissió de Ianukòvitx i del govern de Mikola Azàrov.[12] Els manifestants es van oposar al que consideraven una corrupció generalitzada del govern i l'abús de poder, la influència dels oligarques, la brutalitat policial i la violació dels drets humans a Ucraïna.[9][13][14] Les lleis repressives contra les protestes van alimentar més ira.[13] Un camp de protesta gran i barricada va ocupar la plaça de la Independència al centre de Kíiv durant l'"Aixecament de Maidan".
Els disturbis es van intensificar ràpidament i van provocar l'eliminació de Ianukòvitx i la instal·lació, pocs dies després, d'un govern interí, proeuropeu, recolzat per grups de centredreta, dreta, centreesquerra i fins i tot d'ultradreta, tots més o menys anticomunistes, units contra el poder rus.[6][2] Aquest nou govern, dirigit primer per Oleksandr Turtxínov i després per Arseni Iatseniuk, va iniciar una destitució dels funcionaris associats al règim enderrocat.[15][16][17] També hi va haver una descomunització generalitzada del país.[18]
El president derrocat va fugir a Rússia[19] i va ser buscat a Ucraïna amb l'acusació de ser responsable de la mort dels manifestants.[20]
La caiguda del govern va anar seguida d'una sèrie de canvis, en ràpida successió, al sistema sociopolític d'Ucraïna, incloent la formació d'un nou govern interí (presidit per Oleksandr Turtxínov), la restauració de les esmenes constitucionals de 2004 i la celebració de noves eleccions presidencials el 25 de maig de 2014,[2] en què va guanyar el pro-occidental Petrò Poroixenko.[21]
És considerat per molts com la Segona Revolució Taronja d'Ucraïna o la Revolució Taronja Continuada.[22]
La revolució va anar seguida d'enfrontaments a les regions del sud-est del país,[4] per la intervenció militar de Rússia i l'annexió de Crimea,[4][5] i per l'acumulació de tropes russes prop de les fronteres d'Ucraïna.