Campionat del Món de bàsquet masculí

La Copa del Món de Bàsquet FIBA va ser concebuda en una reunió del Congrés Mundial FIBA als Jocs Olímpics d'estiu de 1948 a Londres.^[2] El secretari general de la FIBA, Renato William Jones, va instar a la FIBA a adoptar un Campionat del Món, similar a la Copa del Món de la FIFA, que se celebraria cada quatre anys entre Olimpíades. El Congrés FIBA, veient l'èxit que tenia el torneig olímpic amb 23 equips aquell any, va acceptar la proposta, començant amb un torneig el 1950. Argentina va ser seleccionada com a amfitrió, en gran part perquè era l'únic país disposat a assumir la tasca.^[3] L'Argentina va aprofitar el fet de ser la selecció amfitriona per guanyar tots els seus partits en el camí de convertir-se en el primer campió del món.

Els primers cinc tornejos es van celebrar a Amèrica del Sud, i els equips d'Amèrica van dominar el torneig, guanyant vuit de les nou medalles als tres primers tornejos. El 1963, però, els equips d'Europa de l'Est i el sud-est d'Europa, la Unió Soviètica i Iugoslàvia en particular, van començar a atrapar als equips del continent americà. Entre 1963 i 1990, el torneig va ser dominat pels Estats Units, la Unió Soviètica, Iugoslàvia i el Brasil, que junts van acumular totes les medalles del torneig.

El Campionat del Món FIBA de 1994 celebrat a Toronto va marcar l'inici d'una nova era, ja que els jugadors de l'NBA nord-americans en actiu van participar en el torneig per primera vegada (abans només podien participar professionals europeus i sud-americans, ja que encara eren considerats jugadors amateurs),^[4][5] mentre que la Unió Soviètica i Iugoslàvia es divideixen en molts estats nous. Els Estats Units van dominar aquell any i van guanyar l'or, mentre que els antics estats de l'URSS i Iugoslàvia, Rússia i Croàcia van guanyar la plata i el bronze. El Campionat del Món FIBA de 1998, celebrat a Grècia (Atenes i El Pireu), va perdre part de la seva brillantor quan el tancament de l'NBA de 1998–99 va impedir la participació dels jugadors de l'NBA. El nou equip iugoslau, format ara per les antigues repúbliques iugoslaves de Sèrbia i Montenegro, va guanyar la medalla d'or sobre Rússia, mentre que els Estats Units, amb jugadors professionals de bàsquet jugant a Europa i dos jugadors universitaris, van quedar tercers.

El 2002, altres nacions van començar a destacar. La República Federal de Iugoslàvia, dirigida per Peja Stojaković dels Sacramento Kings i Dejan Bodiroga del FC Barcelona, va guanyar a l'últim partit a l'Argentina, mentre que Dirk Nowitzki, que va ser el MVP del torneig, va portar Alemanya al bronze, la seva primera medalla del Mundial. Mentrestant, l'equip dels Estats Units, aquest cop format per jugadors de l'NBA, va lluitar per aconseguir el sisè lloc. Aquesta nova era de paritat va convèncer la FIBA d'ampliar el torneig a 24 equips per a les edicions de 2006, 2010 i 2014 del torneig.^[6][7]

El 2006, la potència emergent espanyola va vèncer a Grècia en la primera aparició a la final dels dos equips. Espanya es va convertir en el setè equip a aconseguir l'or del Campionat del Món.^[8] Els Estats Units, que van perdre contra Grècia en una semifinal, van guanyar contra l'Argentina en el partit per la tercera posició i van aconseguir el bronze.

A la final del Campionat del Món FIBA de 2010, els Estats Units van derrotar Turquia i van guanyar l'or per primera vegada en 16 anys, mentre que Lituània va guanyar Sèrbia i va guanyar el bronze. La següent edició, els Estats Units es van convertir en el tercer país a defensar el campionat, guanyant contra Sèrbia a l'edició del 2014 del torneig. França va vèncer Lituània en el partit per la medalla de bronze.

Després de l'edició de 2014, la FIBA va instituir canvis significatius a la Copa del Món. La competició final es va ampliar de 24 a 32 equips. A més, per primera vegada des de 1967, la competició ja no es solaparia amb la Copa del Món de la FIFA. Per adaptar-se a aquest canvi, la Copa del Món FIBA 2014 va ser seguida d'una edició de 2019 a la Xina,^[9] seguida d'una edició el 2023 a les Filipines, Japó i Indonèsia,^[10] i el torneig de 2027 a Qatar, la primera Copa del Món a celebrar al món àrab.