Cirera

Fins al segle I aC. el conreu de la cirera es limitava a la zona compresa entre la mar Negra i la mar Càspia. Després de la conquesta de la colònia grega de Kerasus (actual Giresun) pels romans l'any 67 aC., el general Luci Licini Lucul·le va portar 74 exemplars a la ciutat de Roma on va començar la seva expansió portada per la migracions humanes. Kerasos va ser tornada a anomenar després de la seva conquesta a Kerasun i després a Cerasus, en temps de l'Imperi Romà. D'allà el nom que rebria en llatí, d'on prové cirera.^[1][2]

Guinda, per contra, té una etimologia incerta. Joan Coromines suggereix un origen a l'antic provençal a partir del segle xii, quan la casa de Barcelona dominava Provença, al sud del Sacre Imperi Romanogermànic. Aquest terme va evolucionar a partir de l'arrel germànica wīksĭna del que prové el ripuarisch wihsina. D'allà va passar a l'occità guinle i després al provençal guinla. Després la dominació barcelonina a la regió, introduiria el terme guinda que va passar al català i l'espanyol.^[3]

L'espècie més antiga de totes és el cirerer àcid, Prunus cerasus, originari de la zona entre la mar Negra i la mar Càspia.Les seves característiques físiques són drupa de color vermell negrós, globoses o amb figura de cor. El pinyol és globós, quasi llis.

Les principals espècies de cirerer conreades en el món són el cirerer dolç (Prunus avium), el guinder (Prunus cerasus) i el cirerer "Duke", híbrid dels anteriors. Ambdues espècies són naturals del sud-est d'Europa i oest de l'Àsia. El cirerer dolç va tenir el seu origen probablement a la mar Negra i a la mar Càspia, difonent-se després cap a Europa i l'Àsia, portat pels ocells i les migracions humanes. Va ser un dels fruiters més apreciats pels grecs i amb l'imperi Romà es va estendre a regions molt diverses. Els gitanos van ser una de les cultures que va retre tribut a aquest fruit i això es veu reflectit en poemes com a oda a lalusof. Ara com ara, el cirerer es troba difós per nombroses regions i països del món amb clima temperat.