Tiramisú
El tiramisú (de l'italià, tiramisù) són unes postres de cullera fredes d'origen burgès i aristocràtic a Itàlia. Consta d'una base de pa de pessic, emborratxada amb cafè i vi ranci, coberta d'una crema feta amb una base de mascarpone i decorada amb cacau en pols a la seva superfície. En el seu origen era una recepta que poca gent podia permetre's i que contrasta en la seva opulència amb la senzillesa d'altres postres tradicionals italianes.
 | |
| Característiques | |
|---|---|
| País d'origen | Itàlia |
| Creador | Ado Campeol  |
| Detalls | |
| Plat | Postres |
| Tipus | postres de cullera |
| Ingredients principals | Savoiardi, rovell d'ou, mascarpone, licor, cacau en pols |
Actualment presenta l'avantatge que no necessita forn, cosa que l'ha fet prou popular com a alternativa al pastís de pa de pessic. En principi, aquest pastís se serveix en una safata gran, per exemple, una plata de canelons, però darrerament hi ha una moda consistent a presentar-ho en vasets transparents individuals.
Etimologia
L'expressió "tiramisú", tant en la llengua vèneta com en italià, significa piscolabis.
Descripció
Un tiramisú es compon sempre d'un ingredient sòlid i sec, com galetes o melindros, xopat amb cafè sol o amb un vi ranci (ideal i tradicionalment licor de Marsala); sobre el qual se superposa una crema, la base de la qual és mascarpone (un formatge blanc i cremós, com també ho és el mató) batut amb sucre i ous. Això es fa una sola vegada o bé en diverses capes alternes. Es deixa assentar durant unes hores en la nevera abans de ser servit. Es presenta empolvorat amb cacau en pols, per a provocar sensació de contrast amb el dolç i per a reforçar el regust de cafè.
Origen
El tiramisú és un dolç relativament modern originari de la regió del Vèneto als anys cinquanta del segle xx. Sembla que inicialment es menjava com a piscolabis reconstituent als prostíbuls i que, en un principi, no duia ni formatge mascarpone ni nata, perquè tots aquests lípids no fan més que tenir un pes estomacal i alentir la digestió, amb el resultat d'obtenir l'efecte contrari, és a dir, crear cansament i somnolència. L'any 1968, un hostaler anomenat Alfredo Beltrame, fundador de la cadena de restaurants Toulà amb seu en la ciutat de Treviso, el va incloure a la carta dels seus restaurants, cosa que va fer que sortís al públic general i que es fes conèixer pel gruix de la població.
