IX legislatura del Parlament Europeu

23-26 de maig 2019:

• Eleccions al Parlament Europeu de 2019

2 de juliol de 2019:

• Sessió constitutiva del 9è Parlament Europeu.
  • Sessió presidida per Antonio Tajani, en virtut de president del 8è Parlament Europeu.
  • Grups constituïts: PPE (182), S&D (154), RE (108), Verds/ALE (74), ID (73), CRE (62), EUE/EVN (41), NI i altres (54).

3 de juliol de 2019:

• Elecció de la presidència i vicepresidències del Parlament Europeu per la primera meitat de la legislatura.
  • David Sassoli (S&D) d'Itàlia és elegit president.
  • Mairead McGuinness (PPE) d'Irlanda, és elegida vicepresidenta primera.

16 de juliol de 2019:

• Votació per l'elecció del president de la Comissió Europea.
  • Ursula von der Leyen (PPE) d'Alemanya, és elegida com a presidenta.

30 de setembre-8 d'octubre de 2019:

• Audiències dels candidats a Comissari Europeu.

14-15 d'octubre de 2019:

• Audiències addicionals per als candidats a Comissari Europeu.

23 d'octubre de 2019:

• Vot de confirmació de la Comissió Von der Leyen.

31 d'octubre de 2019:

• Data originalment prevista per la Sortida del Regne Unit de la Unió Europea, posposada tres mesos i, per tant, el Regne Unit ha de nomenar un candidat per a Comissari Europeu.

1 de novembre de 2019:

• Pren possessió la nova Comissió Von der Leyen.

13 de gener de 2020:

• Prenen possessió de manera retroactiva Carles Puigdemont i Toni Comín després de la sentència del TJUE. Oriol Junqueras és reconegut diputat des de l'inici de la legislatura, però no pren possessió per la seva inhabilitació judicial des del 3 de gener del 2020.

31 de gener de 2020:

• Últim dia de pertinença del Regne Unit a la Unió Europea.

1 de febrer de 2020:

• El Parlament Europeu redueix el seu nombre d'escons de 751 a 705, donant sortida als representants del Regne Unit i entrada a 27 nous diputats.
  • Composició dels grups: PPE (187), S&D (147), RE (98), ID (75), Verds/ALE (68), CRE (61), EUE/EVN (39), NI (30).

12 de novembre de 2020:

• Roberta Metsola (PPE) de Malta és elegida vicepresidenta primera del Parlament Europeu, en substitució de Mairead McGuinness, que va assumir el paper de Comissària Europea.

16 de desembre de 2020:

• S'aprova el marc financer per a set anys (2021-2027) de la Unió Europea i decisió de com gastar els fons Next Generation UE.

11 de gener de 2022:

• Mor en el càrrec el president David Sassoli. La vicepresidenta Roberta Metsola pren el paper de presidenta en funcions.

18 de gener de 2022:

• Elecció de la presidència i vicepresidències del Parlament Europeu per a la segona meitat de legislatura.
  • Roberta Metsola (PPE) de Malta és elegida presidenta.
  • Othmar Karas (PPE) d'Àustria és elegit primer vicepresident.

9 de desembre de 2022:

• Batuda de la policia belga que fa públic l'escàndol de corrupció Qatargate.

Les eleccions van donar com a resultat l'entrada de més d'una trentena de nous partits, entre ells els partits d'extrema dreta Germans d'Itàlia, Vox i el Partit del Brexit del Regne Unit. També van ser beneficiats els partits animalistes, agrupats en Animal Politics EU, que van guanyar representació a Portugal i Països Baixos, el Partit Pirata Europeu, que va ser tercera força més votada a Txèquia, i Volt Europa, que va aconseguir representació a Alemanya.

Si mirem per partits, el Partit Popular Europeu va tornar a guanyar les eleccions amb 173 diputats al Parlament Europeu enfront dels 147 del Partit dels Socialistes Europeus, perdent 35 i 33 seients respectivament sobre les eleccions de 2014. Les baixades dels populars es concentren sobretot a Alemanya, França, Polònia, Espanya i Itàlia, que van perdre 34 escons, mentre que la dels socialistes baixen a Itàlia, Alemanya, el Regne Unit, França i Romania, on van caure 49 escons, però van compensar una part per la pujada de 8 seients a Espanya.

Prop del 61% dels eurodiputats electes no eren diputats sortints, una xifra rècord per al Parlament Europeu, mentre que el 40% dels diputats eren dones, també rècord. El parlamentari més vell va ser l'antic primer ministre italià Silvio Berlusconi, amb 82 anys al principi de la legislatura, mentre que la més jove va ser la danesa Kira Marie Peter-Hansen, amb 21 anys en el moment de la seva elecció.^[1]

Durant el mes de juny de 2019, els diferents diputats electes van negociar per a formar els grups polítics del Parlament Europeu, que necessiten un mínim de 25 eurodiputats de set estats membre de la Unió Europea.^[2] Dels set grups que van acabar la VIII legislatura del Parlament Europeu, van continuar amb el mateix nom el Grup del Partit Popular Europeu, que va tornar a ser el grup més important malgrat baixar a 182 escons, el Grup de l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates, amb una baixada de 33 escons, el Grup Els Verds/Aliança Lliure Europea que va aconseguir la quarta plaça i va sumar 23 escons, el Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus que va passar de la tercera a la sisena plaça baixant 15 escons, i el Grup Confederal de l'Esquerra Unitària Europea / Esquerra Verda Nòrdica que va perdre 11 escons i va ser el grup més petit de tot l'hemicicle.

Per part seva, el Grup de l'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa liderat pel Partit de l'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa va decidir canviar de nom després de l'entrada del partit francès La República en marxa d'Emmanuel Macron. El nou grup, anomenat Renovar Europa es va formar amb 108 eurodiputats, 39 més dels que tenia l'ALDE en finalitzar l'anterior legislatura.

Entre els partits populistes i d'extrema dreta, el grup Europa de les Nacions i de les Llibertats va anunciar el 12 de juny de 2019 que canviaria de nom per a formar Identitat i Democràcia, amb la presència de la Lliga Nord d'Itàlia, el Reagrupament Nacional de França i Alternativa per Alemanya entre altres. Aquest grup va aconseguir el suport de diversos partits que fins al moment formaven part del grup Europa de la Llibertat i la Democràcia Directa, creat la legislatura anterior per un acord entre el Partit de la Independència del Regne Unit (dels quals molts diputats es van passar al final de la legislatura al Partit del Brexit) i l'italià Moviment 5 Estrelles, deixant a tots dos partits sense grup propi, adscrits a No inscrits.^[3][4][5]

Estat	Grups del Parlament Europeu																MEP
	PPE		S&D		RE		Verds/ALE		ID		CRE		EUE-EVN		NI / altres
Alemanya	23 CDU 6 CSU	-5	16 SPD	-11	5 FDP 2 FW	+3	21 Grüne 1 Piraten 1 ÖDP 1 PARTEI 1 Volt	+21	11 AfD	+10	1 Familie	-5	5 Linke 1 Tierschutz	-2	1 PARTEI	-1	96
França	8 LR-LC	-12	3 PS 1 PP 1 ND	-7	15 LREM 5 MoDem 1 MR	+14	11 EE-LV 1 PNC	+6	22 RN	+7			6 FI	+1		-3	74
Regne Unit		-2	10 Lab	-10	16 LibDem 1 APNI	+16	7 Green 3 SNP 1 PC	+5		-3	4 Cons.	-15	1 SF		29 Brexit 1 DUP	+27	73
Itàlia	6 FI 1 SVP	-5	19 PD	-12		-1		-1	28 Lega	+22	5 FdI			-3	14 M5S	+14	73
Espanya	12 PP	-5	20 PSOE	+6	7 C's 1 PNV		1 ERC 1 CComú	-2			3 Vox	+3	3 Podemos 2 IU 1 EH Bildu	-3	2 Junts 1 ERC	+2	54
Polònia	12 PO 3 PSL 1 Karpiński 1 Adamowicz	-5	5 SLD 3 Wiosna	+3						-2	24 PiS 1 SP 1 P	+7				-2	51
Romania	10 PNL 2 PMP 2 RMDSZ	+1	8 PSD 2 PRO	-3	8 USR-PLUS	+5						-2				-2	32
Països Baixos	4 CDA 1 CU 1 50+	+1	6 PvdA	+3	4 VVD 2 D66	-1	3 GL	+1		-4	3 FVD 1 SGP	+2	1 PvdD	-2			26
Bèlgica	2 CDenV 2 CDH-CSP		2 PS 1 SP.A	-1	2 VLD 2 MR	-2	2 Ecolo 1 Groen	+1	3 VB	+2	3 NV-A	-1	1 PvdA	+1			21
Txèquia	2 TOP 09 2 KDU-CSL 1 STAN	-2		-4	6 ANO	+2	3 Pirati	+3	2 Sbovodní	+2	4 ODS	+2	1 KSČM	-2			21
Grècia	8 ND	+3	2 KINAL	-2							1 Ellininki		6 Syriza		2 XA 2 KKE	-1	21
Hongria	12 FIDESZ 1 KDNP	+1	4 DK 1 MSZP	+2	2 Momentum	+2		-2							1 Jobbik	-2	21
Portugal	6 PSD 1 CDS-PP	-1	9 PS	+1		-1	1 PAN	+1					2 BE 2 PCP				21
Suècia	4 MOD 2 KD	+2	5 SAP	-1	2 CP 1 FP		2 MP	-2			3 SD	+1	1 V				20
Àustria	7 ÖVP	+2	5 SPO		1 NEOS		2 Grünen	-1	3 FPÖ	-1							18
Bulgària	6 GERB-SDS 1 BD		5 BSP	+1	3 DPS	-1					2 VMRO						17
Finlàndia	3 KOK		2 SDP		2 KESK 1 SFP/RKP	-1	2 Vihr	+1	2 PS	+2		-2	1 VAS				13
Dinamarca	1 C		3 SD		3 V 2 RV	+2	2 SF	+1	1 DF	+1		-2	1 Ø			-1	13
Eslovàquia	2 SPOLU 1 KDH 1 OL'anNO	-2	3 SMER	-1	2 PS	+2					2 SaS	-1			2 Kotleba	+2	13
Irlanda	4 FG	-1		-1	1 FF		2 Green	+2				-1	1 SF 2 I4C 1 Ming				11
Croàcia	4 HDZ	-1	3 SDP	+1	1 IDS	-1		-1			1 HKS				1 ZZ 1 Kolakušić	+2	11
Lituània	3 TS-LKD 1 Maldeikienė	+1	2 LSDP		1 LRLS 1 DP	-1	2 LVŽS	+1		-1	1 LLRA-KŠS						11
Letònia	2 VIENOTIBA	-2	2 SDP	+1	1 API		1 LKS				2 TB/LNNK	+1					8
Eslovènia	3 SDS-SLS 1 N.Si	-1	2 SD	+1	2 LMŠ	+1		-1									8
Estònia		-1	2 SDE	+1	2 REF 1 KE			-1	1 EKRE	+1							6
Xipre	2 DISi	+1	1 EDEK 1 DIKO									-1	2 AKEL				6
Luxemburg	2 CSV	-1	1 LSAP		2 DP	+1	1 Gréng										6
Malta	2 PN	-1	4 PL	+1													6
Total	182	-34	154	-33	108	+39	74	+23	73	+17	62	-15	41	-11	57	+36	MEP
	PPE		S&D		RE		Verds/ALE		ID		CRE		EUE-EVN		NI / altres
	Grups del Parlament Europeu
Nota: Les dades comparatives són en relació amb l'organització dels grups a l'inici del novè mandat del Parlament Europeu. Els diputats de Junts i Oriol Junqueras d'ERC no van poder participar de la Constitució del Parlament Europeu per no tenir l'acreditació de la Junta Electoral d'Espanya.[6][7]

Després de la constitució del nou Parlament Europeu, el 2 de juliol de 2019, els grups polítics van triar als seus representants en la Mesa del Parlament, incloent-hi el president, 14 vicepresidents i 5 qüestors, per la primera meitat de la legislatura.

Presidència

Per a la presidència del Parlament, el Grup de l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates va presentar a l'italià David Sassoli, que va ser elegit en segona votació amb el suport del seu grup i de part del Grup del Partit Popular Europeu i de Renovar Europa, que no van votar en bloc malgrat l'acord de repartiment de càrrecs.^[8] A més van competir el txec Jan Zahradil pel Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus, l'alemanya Ska Keller, que també va ser candidata a presidir la Comissió Europea, pel Grup dels Verds/Aliança Lliure Europea i l'espanyola Sira Rego pel Grup Confederal de l'Esquerra Unitària Europea / Esquerra Verda Nòrdica.^[9][10][11]

Votació per a la presidència del Parlament Europeu Vots emesos en primera votació: 662 | Vots blancs o nuls: 73 | Majoria absoluta: 332 Vots emesos en segona votació: 667 | Vots blancs o nuls: 37 | Majoria absoluta: 334
Candidat
	David Sassoli	Jan Zahradil	Ska Keller	Sira Rego
Estat	Itàlia	Txèquia	Alemanya	Espanya
Partit polític	Partit Democràtic	Partit Democràtic Cívic	Aliança 90/Els Verds	Esquerra Unida
Grup polític	Socialistes i Demòcrates	Conservadors i Reformistes	Verds/Aliança Lliure Europea	Esquerra Unitària Europea
1a votació	325	162	133	42
2a votació	345	160	119	43

Vicepresidències

En les 14 vicepresidències, cinc pertanyen al Grup del Partit Popular Europeu, tres al Grup de l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates, dues per al Grup Renovar Europa i per al Grup dels Verds/Aliança Lliure Europea, i un per al Grup Confederal de l'Esquerra Unitària Europea / Esquerra Verda Nòrdica i per al partit Moviment 5 Estrelles, en el grup dels No inscrits.^[12]

Votació per a les vicepresidències del Parlament Europeu
Primera volta
Nom		Estat	Partit Polític	Grup polític	Vots
	Mairead McGuinness	Irlanda	Fine Gael	PPE	618
	Pedro Silva	Portugal	Partit Socialista	S&D	556
	Rainer Wieland	Alemanya	Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya	PPE	516
	Katarina Barley	Alemanya	Partit Socialdemòcrata d'Alemanya	S&D	516
	Othmar Karas	Àustria	Partit Popular d'Àustria	PPE	477
	Ewa Bożena Kopacz	Polònia	Plataforma Cívica	PPE	461
	Klara Dobrev	Hongria	Coalició Democràtica	S&D	402
	Dita Charanzová	Txèquia	ANO 2011	RE	395
	Nicola Beer	Alemanya	Partit Democràtic Lliure	RE	363
	Lívia Járóka	Hongria	Fidesz - Unió Cívica Hongaresa	PPE	349
	Heidi Hautala	Finlàndia	Lliga Verda	Verds/ALE	336
Segona volta
Nom		Estat	Partit Polític	Grup polític	Vots
	Marcel Kolaja	Txèquia	Partit Pirata Txec	Verds/ALE	426
	Dimitrios Papadimoulis	Grècia	Coalició de l'Esquerra Radical	EUE/EVN	401
Tercera volta
Nom		Estat	Partit Polític	Grup polític	Vots
	Fabio Massimo Castaldo	Itàlia	Moviment 5 Estrelles	No inscrits	248

Qüestors

Els qüestors són els encarregats de les qüestions administratives i financeres que afecten directament els eurodiputats i garanteixen que aquests disposin de les infraestructures necessàries per a dur a terme el seu treball. Són membres de la Mesa del Parlament Europeu, però no tenen dret a vot.^[12]

Votació per als qüestors del Parlament Europeu
Primera volta
Nom		Estat	Partit Polític	Grup polític	Vots
	Anne Sander	França	Els Republicans	PPE	452
	Monika Benova	Eslovàquia	Direcció - Socialdemocràcia	S&D	391
	David Casa	Malta	Partit Nacionalista	PPE	391
	Gilles Boyer	França	La República en Marxa	RE	317
	Karol Adam Karski	Polònia	Llei i Justícia	CRE	261

Una vegada constituït el Parlament Europeu, els eurodiputats es divideixen en vint comissions, i tres subcomissions, per a treballar, de manera individualitzada, temàtiques concretes, que inclouen assumptes com a desenvolupament, comerç internacional, pesca, cultura i educació o drets de la dona.^[13] Cada comissió escull un president i quatre vicepresidents per ordenar i moderar els debats.^[14]

Comité		MEP	Presidència			Vicepresidències
Comissió d'Afers Exteriors (AFET)		79		PPE	David McAllister		CRE	Witold Waszczykowski
							RE	Urmas Paet
							S&D	Sergei Stanishev
							PPE	Željana Zovko
	Subcomissió de Seguretat i Defensa (SEDE)	30		RE	Nathalie Loiseau		PPE	Nikos Androulakis
							S&D	Rasa Juknevičienė
							EUE	Özlem Demirel
							PPE	Lukas Mandl
	Subcomissió de Drets Humans (DROI)	30		S&D	Marie Arena		RE	Irina von Wiese
							V-A	Hannah Neumann
							PPE	Christian Sagartz
							S&D	Raphaël Glucksmann
Comissió de Desenvolupament (DEVE)		28		PPE	Tomas Tobé		V-A	Pierrette Herzberger-Fofana
							S&D	Norbert Neuser
							RE	Chrysoula Zacharopoulou
							V-A	Erik Marquardt
Comissió de Comerç Internacional (INTA)		41		S&D	Bernd Lange		CRE	Jan Zahradil
							PPE	Iuliu Winkler
							PPE	Anna-Michelle Assimakopoulou
							RE	Marie-Pierre Vedrenne
Comissió de Pressupostos (BUDG)		41		CRE	Johan Van Overtveldt		PPE	Janusz Lewandowski
							RE	Olivier Chastel
							S&D	Margarida Marques
							PPE	Niclas Herbst
Comissió de Control Pressupostari (CONT)		30		PPE	Monika Hohlmeier		S&D	Isabel García Muñoz
							S&D	Caterina Chinnici
							RE	Martina Dlabajová
							PPE	Petri Sarvamaa
Comissió d'Afers Econòmics i Monetaris (ECON)		61		S&D	Irene Tinagli		PPE	Luděk Niedermayer
							RE	Stéphanie Yon-Courtin
							CRE	Michiel Hoogeveen
							EUE	José Gusmão
	Subcomitè de Matèria Fiscal (FISC)	30		S&D	Paul Tang		PPE	Markus Ferber
							RE	Martin Hlaváček
							V-A	Kira Marie Peter-Hansen
							PPE	Othmar Karas
Comissió d'Ocupació i Afers Socials (EMPL)		55		RE	Lucia Ďuriš Nicholsonová		S&D	Vilija Blinkevičiūtė
							EUE	Sandra Pereira
							PPE	Tomáš Zdechovský
							V-A	Katrin Langensiepen
Comissió de Medi ambient, Salut Pública i Seguretat Alimentària (ENVI)		88		RE	Pascal Canfin		V-A	Bas Eickhout
							S&D	Seb Dance
							PPE	Dan-Ștefan Motreanu
							EUE	Anja Hazekamp
Comissió d'Indústria, Investigació i Energia (ITRE)		72		PPE	Cristian Bușoi		CRE	Zdzisław Krasnodębski
							RE	Morten Helveg Petersen
							S&D	Patrizia Toia
							S&D	Lina Gálvez
Comissió de Mercat Interior i Protecció del Consumidor (IMCO)		45		Verds/ALE	Anna Cavazzini		RE	Andrus Ansip
							S&D	Maria Grapini
							PPE	Krzysztof Hetman
							S&D	Maria Manuel Leitão Marques
Comissió de Transports i Turisme (TRAN)		49		Verds/ALE	Karima Delli		S&D	István Ujhelyi
							PPE	Jens Gieseke
							S&D	Andris Ameriks
							RE	Jan-Christoph Oetjen
Comissió de Desenvolupament Regional (REGI)		43		EUE/EVN	Younous Omarjee		PPE	Krzysztof Hetman
							RE	Vlad-Marius Botoş
							S&D	Adrian-Dragoş Benea
							PPE	Isabel Benjumea Benjumea
Comissió d'Agricultura i Desenvolupament Rural (AGRI)		48		PPE	Norbert Lins		V-A	Francisco Guerreiro
							PPE	Daniel Buda
							CRE	Mazaly Aguilar
							RE	Elsi Katainen
Comissió de Pesca (PECH)		28		RE	Chris Davies		PPE	Peter van Dalen
							RE	Søren Gade
							S&D	Giuseppe Ferrandino
							PPE	Maria da Graça Carvalho
Comissió de Cultura i Educació (CULT)		31		PPE	Sabine Verheyen		V-A	Romeo Franz
							CRE	Dace Melbārde
							S&D	Julie Ward
							PPE	Milan Zver
Comissió d'Afers Jurídics (JURI)		25		RE	Lucy Nethsingha		V-A	Sergey Lagodinsky
							PPE	Marion Walsmann
							S&D	Iban García del Blanco
							CRE	Raffaele Stancanelli
Comissió de Llibertats Civils, Justícia i Assumptes d'Interior (LIBE)		69		S&D	Juan Fernando López		RE	Maite Pagazaurtundúa
							S&D	Pietro Bartolo
							PPE	Andrzej Halicki
							PPE	Emil Radev
Comissió d'Afers Constitucionals (AFCO)		28		PPE	Antonio Tajani		S&D	Gabriele Bischoff
							RE	Charles Goerens
							S&D	Giuliano Pisapia
							PPE	Lóránt Vincze
Comissió de Drets de la Dona i Igualtat de Gènere (FEMM)		37		S&D	Evelyn Regner		EUE	María Eugenia Rodríguez
							V A	Sylwia Spurek
							PPE	Eliza Vozemberg
							S&D	Robert Biedroń
Comissió de Peticions (PETI)		25		PPE	Dolors Montserrat		V-A	Tatjana Ždanoka
							RE	Yana Toom
							CRE	Ryszard Czarnecki
							S&D	Cristina Maestre

El Parlament Europeu estableix delegacions per mantenir i desenvolupar relacions amb entitats amb les quals té interès per a cooperar. Entre ells es troben els països amb qui la Unió Europea té relacions estretes (especialment comercials) o els països que sol·liciten l'adhesió a la Unió. L'Eurocambra també coopera amb els òrgans parlamentaris d'altres organitzacions internacionals, com l'OTAN. Les delegacions tenen membres plens i substituts i elegeixen la seva pròpia presidència. Les comissions es divideixen en quatre tipus, segons els països o entitats amb qui es relacionen i poden ser delegacions permanents o ad hoc.

Delegacions en les Assemblees Parlamentàries

Delegació	Presidència
Delegació per a les Relacions amb l'Assemblea Parlamentària de l'OTAN		PPE	Tom Vandenkendelaere
Delegació en l'Assemblea Parlamentària Paritària ACP-UE		S&D	Carlos Zorrinho
Delegació en l'Assemblea Parlamentària Euro-llatinoamericana		S&D	Javi López
Delegació en l'Assemblea Parlamentària Euronest		PPE	Andrius Kubilius
Delegació en l'Assemblea Parlamentària de la Unió pel Mediterrani		PPE	David Sassoli

Comissions Parlamentàries Mixtes

Delegació	Presidència
Delegació per a la Cooperació Septentrional i per a les Relacions amb Suïssa i Noruega, en la Comissió Parlamentària Mixta UE-Islàndia i en la Comissió Parlamentària Mixta de l'Espai Econòmic Europeu (EEE)		PPE	Andreas Schwab
Delegació per a les relacions amb Bòsnia i Hercegovina i Kosovo		Verds/ALE	Romeo Franz
Delegació per a les Relacions amb els països del Magrib i la Unió del Magreb Àrab, incloses la Comissió Parlamentària Mixta UE-Marroc, la Comissió Parlamentària Mixta UE-Tunísia i la Comissió Parlamentària Mixta UE-Algèria		S&D	Andrea Cozzolino
Delegació en la Comissió Parlamentària Cariforum-UE		RE	Stéphane Bijoux
Delegació en la Comissió Parlamentària d'Estabilització i Associació UE-Albània		PPE	Manolis Kefalogiannis
Delegació en la Comissió Parlamentària Mixta UE-Xile		S&D	Inmaculada Rodríguez-Piñero
Delegació en la Comissió Parlamentària Mixta UE-Mèxic		S&D	Massimiliano Smeriglio
Delegació en la Comissió Parlamentària d'Associació UE-Moldàvia		PPE	Siegfried Mureșan
Delegació en la Comissió Parlamentària d'Estabilització i Associació UE-Montenegro		PPE	Vladimír Bilčík
Delegació en la Comissió Parlamentària Mixta UE-Macedònia del Nord		S&D	Andreas Schieder
Delegació en la Comissió Parlamentària d'Estabilització i Associació UE-Sèrbia		S&D	Tanja Fajon
Delegació en la Comissió Parlamentària Mixta UE-Turquia		Verds/ALE	Sergey Lagodinsky
Delegació en l'Assemblea Parlamentària d'Associació UE-Regne Unit		RE	Nathalie Loiseau
Delegació en la Comissió Parlamentària d'Associació UE-Ucraïna		CRE	Witold Waszczykowski

Comissions Parlamentàries de Cooperació

Delegació	Presidència
Delegació en la Comissió Parlamentària d'Associació UE-Armènia, en la Comissió Parlamentària de Cooperació UE-Azerbaidjan i en la Comissió Parlamentària d'Associació UE-Geòrgia		S&D	Marina Kaljurand
Delegació en les Comissions Parlamentàries de Cooperació UE-Kazakhstan, UE-Kirguizstan, UE-Uzbekistan i UE-Tadjikistan, i per a les Relacions amb Turkmenistan i Mongòlia		PPE	Fulvio Martusciello
Delegació en la Comissió Parlamentària de Cooperació UE-Rússia		CRE	Ryszard Czarnecki

Altres delegacions interparlamentàries

Delegació	Presidència
Delegació per a les Relacions amb l'Afganistan		RE	Petras Auštrevičius
Delegació per a les Relacions amb Austràlia i Nova Zelanda		RE	Ulrike Müller
Delegació per a les Relacions amb Bielorússia		S&D	Robert Biedroń
Delegació per a les Relacions amb la República Federativa del Brasil		PPE	José Manuel Fernandes
Delegació per a les Relacions amb el Canadà		RE	Stéphanie Yon-Courtin
Delegació per a les Relacions amb l'Índia		RE	Søren Gade
Delegació per a les Relacions amb l'Iran		EUE/EVN	Cornelia Ernst
Delegació per a les Relacions amb l'Iraq		PPE	Sara Skyttedal
Delegació per a les Relacions amb Israel		PPE	Antonio López-Istúriz
Delegació per a les Relacions amb el Japó		S&D	Christel Schaldemose
Delegació per a les Relacions amb Mercosur		RE	Jordi Cañas
Delegació per a les Relacions amb Palestina		EUE/EVN	Manu Pineda
Delegació per a les Relacions amb Sud-àfrica		PPE	Magdalena Adamowicz
Delegació per a les Relacions amb la Península Aràbiga		Verds/ALE	Hannah Neumann
Delegació per a les Relacions amb els països de l'Amèrica Central		Verds/ALE	Tilly Metz
Delegació per a les Relacions amb els països de l'Àsia Meridional		CRE	Nicola Procaccini
Delegació per a les Relacions amb els països del Sud-est Asiàtic i l'Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic (ASEAN)		PPE	Daniel Caspary
Delegació per a les Relacions amb els països de la Comunitat Andina		PPE	Pilar del Castillo
Delegació per a les Relacions amb la Península de Corea		PPE	Lukas Mandl
Delegació per a les Relacions amb els països del Màixriq		S&D	Isabel Santos
Delegació per a les Relacions amb el Parlament Panafricà		RE	María Soraya Rodríguez
Delegació per a les Relacions amb la República Popular de la Xina		Verds/ALE	Reinhard Bütikofer
Delegació per a les Relacions amb els Estats Units		PPE	Radosław Sikorski

La Secretaria del Parlament Europeu és l'organisme administratiu encarregat de coordinar els treballs legislatius i d'organitzar les sessions plenàries i d'altres reunions d'aquesta institució legislativa de la Unió Europea. La seu es troba a la ciutat de Luxemburg, no molt lluny de les seus oficial (Estrasburg) i de treball (Brussel·les) de l'Eurocambra. Al cap de la seu es troba un secretari general, nomenat per la Mesa del Parlament, i es divideix en dotze direccions generals.

A l'inici de la legislatura, aquesta era la seva estructura:^[15]

• Secretari General: Klaus Welle ( Alemanya)
• Secretari General adjunt: Markus Winkler ( Alemanya)
• Directora de gabinet: Susanne Altenberg ( Alemanya)
• Cap dels serveis legals: Freddy Drexler ( França)
• Direccions Generals:
  • Direcció General de la Presidència (DG PRES): Markus Winkler ( Alemanya)
  • Direcció General de Polítiques Internes de la Unió (DG IPOL): Riccardo Ribera d'Alcalá ( Itàlia)
  • Direcció General de Polítiques Exteriors de la Unió (DG EXPO): Pietro Ducci ( Itàlia)
  • Direcció General de Comunicació (DG COMM): Jaume Duch ( Espanya)
  • Direcció General de Serveis de Recerca Parlamentaris (DG EPRS): Anthony Teasdale
  • Direcció General de Personal (DG PERS): Kristian Knudsen ( Dinamarca)
  • Direcció General d'Infraestructures i Logística (DG INLO): Leena Maria Linnus ( Finlàndia)
  • Direcció General de Traducció (DG TRAD): Valter Mavrič ( Eslovènia)
  • Direcció General de Logística i Interpretació per a Conferències (DG LINC): Agnieszka Walter-Drop ( Polònia)
  • Direcció General de Finances (DG FINS): Didier Klethi ( França)
  • Direcció General d'Innovació i Suport Tecnològic (DG ITEC): Walter Petrucci ( Bèlgica)
  • Direcció General de Seguretat (DG SAFE): Elio Carozza ( Itàlia)

Després de l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa, el Parlament Europeu es converteix en peça fonamental per a l'elecció de la nova Comissió Europea. El president de la Comissió Europea és proposat per la majoria qualificada del Consell Europeu, sobre la base dels resultats electorals i després de consultar al president de l'Eurocambra, i ha de ser ratificat per la majoria absoluta dels eurodiputats reunits en sessió plenària.

Després d'aquesta elecció, el Consell Europeu nomena, d'acord amb el president electe de la Comissió i amb majoria qualificada, a l'alt representant, que és automàticament un vicepresident de la Comissió, i en el si de la qual s'encarrega de la gestió de les relacions internacionals i coordina, sota la supervisió i l'autoritat del president, l'acció exterior de la Unió Europea.

Una vegada elegits tots dos càrrecs, els governs dels Estats membre de la Unió Europea es reuneixen amb el president de la Comissió Europea per a coordinar una adequada composició de la Comissió Europea. Després d'això, el Consell Europeu i el president, presenten una llista de candidats que han de comparèixer davant les comissions del Parlament Europeu perquè aquestes elevin un informe. Posteriorment, el ple de l'Eurocambra vota la llista completa, amb els canvis exigits pel mateix Parlament, amb majoria simple, i la Comissió Europea vota la nova Comissió, per majoria qualificada.^[16][17]

Elecció del president de la Comissió

El 2 de juliol de 2019, el Consell Europeu va debatre sobre la presidència de la Comissió Europea. Si bé des de 2014 ha existit la fórmula del Spitzenkandidaten (candidats designats abans de les eleccions), alguns països van renegar d'aquest model per a triar entre el popular Manfred Weber o al socialista Frans Timmermans com a president.^[18] Després d'un Consell Europeu que es va allargar durant 3 dies, els 27 països de la Unió Europea (amb l'excepció del Regne Unit, en procés de sortida de la unió en aquest moment) van decidir nominar a Ursula von der Leyen com a presidenta de la Comissió, amb l'única abstenció d'Alemanya, per falta d'acord entre la Unió Demòcrata Cristiana d'Angela Merkel i els seus socis de govern del Partit Socialdemòcrata.^[19][20] Von der Leyen es va enfrontar en els següents dies a moltes crítiques, especialment per part dels eurodiputats, ja que la seva nominació va ignorar el resultat de les Eleccions i el Spitzenkandidaten.^[21]

Votació de designació d'Ursula von der Leyen (PPE) com a candidata Necessària Majoria qualificada
Posició	Estat	Vots
Sí	Àustria, Bèlgica, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Hongria, Irlanda, Itàlia, Letònia, Lituània, Luxemburg, Malta, Països Baixos, Polònia, Portugal, Romania, Suècia, Txèquia i Xipre.	26
No		0
Abstenció	Alemanya.	1

Després d'aquest acord del Consell, el 16 de juliol de 2019 el Parlament Europeu va celebrar el debat d'investidura d'Ursula von der Leyen. La intervenció de la candidata va intentar acontentar els grups socialista i liberal per a poder sumar els vots suficients. Al Grup de l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates li va oferir una aposta per un pacte verd europeu, una Europa Social, garantia juvenil i infantil i un acord d'asil per als migrants de la frontera mediterrània, mentre que a Renovar Europa li va oferir una millora de la participació ciutadana, una unió de capitals europea i la possibilitat de llistes transnacionals per a les pròximes eleccions europees. Per a tots dos partits, es va comprometre a reforçar la figura del Spitzenkandidaten per a les eleccions de 2024.^[22]

Després d'aquest debat, la candidata va obtenir el suport explícit del Grup del Partit Popular Europeu i de Renovar Europa,^[23] així com del Moviment 5 Estrelles,^[24] en els grup dels No inscrits, i el partit polonès Llei i Justícia del grup dels Conservadors i Reformistes. També va rebre el suport de gran part del grup socialista, amb el Partit Socialista Obrer Espanyol, el Partit Democràtic italià i el Partit Socialista portuguès al capdavant.^[25][26][27]

En contra es van posicionar al complet el Grup dels Verds/Aliança Lliure Europea i el Grup Confederal de l'Esquerra Unitària Europea/Esquerra Verda Nòrdica,^[28][29] així com els partits del Grup Identitat i Democràcia. També es van posicionar en contra alguns partits del grup socialista com el Partit Socialdemòcrata d'Alemanya i el Partit Socialista francès, alguns partits de Renovar Europa com Electors Lliures d'Alemanya o Esquerra, Partit Liberal de Dinamarca, Germans d'Itàlia del grup conservador i el Partit del Brexit.^{[24][25][26][27]}

La votació secreta del ple del Parlament Europeu va investir a Ursula von der Leyen com a presidenta de la Comissió Europea per la majoria absoluta requerida, en primera votació, amb 383 vots a favor (la majoria absoluta estava marcada en 374 vots), 327 en contra i 22 abstencions.^[30]

Votació d'investidura d'Ursula von der Leyen (PPE) Majoria absoluta: 374 de 747
Posició	Posició prèvia a la votació dels Grups polítics								Vots
	PPE	S&D	RE	V/ALE	ID	CRE	EUE/EVN	NI
Sí	PPE	PSOE PD PS SLD Wiosna PL S S SDP Smer	RE			PiS		M5S	383
No		SDP PvdA PS SPÖ PS SP.A BSP SD	FW D66 NEOS V AP!	V/ALE	ID	FdI	EUE/EVN	Brexit	327
Abstenció									22
Nota: La votació es secreta i, per tant, no es coneix la posició exacta de cada eurodiputat. El sentit indicat son les posicions oficials del grup, anunciades amb anterioritat a la votació.

Nomenament de l'Alt Representant per a Afers exteriors i Política de Seguretat

El mateix dia del nomenament d'Ursula von der Leyen com a candidata a presidenta de la Comissió, els 27 països de la Unió Europea van acordar proposar a l'espanyol Josep Borrell, fins a aquest moment ministre d'Afers exteriors del Govern d'Espanya de Pedro Sánchez, com a nou Alt representant de la Unió per a Afers exteriors i Política de Seguretat en substitució de la italiana Federica Mogherini.^[19][20] Després d'aquesta proposta, i l'acceptació per part de la presidenta von der Leyen, una nova cimera europea el 5 d'agost de 2019, va nomenar oficialment com a candidat al polític espanyol.^[31]

En la seva intervenció inicial, es va suggerir reforçar la política exterior de la Unió Europea en un context d'inestabilitat global, per a evitar que la UE quedi com a irrellevant en el nou món, reiniciar les relacions amb els Estats Units i mantenir les sancions a Rússia, però oposant-se a noves sancions a Veneçuela o Cuba. També va anunciar que el seu primer viatge seria a Pristina, capital de Kosovo, que Espanya no reconeix, i que no es posicionaria sobre la situació política de Catalunya com a càrrec europeu.

En les posteriors preguntes dels eurodiputats, Borrell va haver de respondre a la multa de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència espanyola per ús d'informació privilegiada en la venda d'accions d'Abengoa i a uns comentaris sobre els Estats Units, dels quals va dir que "l'única cosa que havien fet era matar a quatre indis". També va rebre crítiques del Partit Popular espanyol per eludir la situació política de Catalunya.^[32]

Finalment, i malgrat les disputes prèvies entre populars, socialistes i liberals, tots els grups van donar el seu suport a Josep Borrell com a nou Alt representant de la Unió per a Afers exteriors i Política de Seguretat, amb l'excepció del grup Identitat i Democràcia.^[33][34][35]

Designació de la resta dels Comissaris

Quan el president de la Comissió Europea és escollit pel Consell Europeu, i ratificat pel Parlament Europeu, els estats membres de la Unió Europea (amb l'excepció del país d'origen de qui ostenta la presidència) han de proposar cadascú un Comissari Europeu amb el vistiplau de la nova presidenta. Una vegada confeccionada la llista completa, aquesta es presentada a l'Eurocambra perquè els eurodiputats doni el seu vot favorable, o de rebuig, a les diferents candidatures.

Aquesta revisió de les candidatures es fa en una audiència de tres hores, amb els diputats de la comissió responsable, per examinar la competència i la idoneïtat del candidat. Després d'aquesta audiència, i sempre que la comissió no demani una compareixença extra d'1,5 hores per aclarir dubtes, la comissió ha de votar sobre el candidat, en primer lloc, per part dels coordinadors dels grups polítics, on es necessita el suport de 2/3 dels coordinadors, i en cas de no arribar a aquest suport, voten tots els eurodiputats adscrits a la comissió responsable. Si el candidat no supera cap de les dues votacions, el president de la Comissió Europea ha de proposar un nou comissari, que haurà de passar el mateix procediment.^[36]

La primera ronda d'audiències per la nova Comissió, va tenir lloc del 30 de setembre al 8 d'octubre de 2019, seguida de l'avaluació per part de la Conferència de Presidents el 15 d'octubre de 2019, ambdues posteriors a l'examen de la Comissió d'Assumptes Jurídics sobre possibles conflictes d'interessos per a qualsevol dels candidats. També es va preveure la segona ronda d'audiències, en cas de rebutjar candidats, pels dies 14 i 15 d'octubre, seguit de l'avaluació de la Conferència de Presidents el 16 d'octubre.^[37]

La Comissió d'Assumptes Jurídics va decidir rebutjar en primera instància els comissaris designats László Trócsányi d'Hongria (Veïnatge i Ampliació) i Rovana Plumb de Romania (Transports), convocant-los a una conferència, però va autoritzar la resta de perfils, inclosos Didier Reynders de Bèlgica (Justícia) i Sylvie Goulard de França (Mercat Interior) que estaven sota investigació, per les respectives autoritats nacionals, a causa d'acusacions de corrupció o mal ús dels diners de la Unió, ja que, segons un dels eurodiputats, el Comitè no té l'autoritat per qüestionar els candidats més enllà dels fets declarats en les declaracions d'interessos.^[38]

Posteriorment, la Comissió d'Assumptes Jurídics va rebutjar les candidatures de Rovana Plumb per deu vots en contra i sis a favor (amb dues abstencions) i de László Trócsányi per 11 vots en contra i 9 a favor, en aquest cas pels dubtes sobre les seves finances personals en relació amb el seu bufet d'advocats, que va fundar abans de convertir-se en ministre de Justícia, i a causa de les preocupacions sobre les "connexions amb Rússia" en relació amb l'extradició de sospitosos russos.^[39]

A les audiències amb les comissions, hi va haver diversos perfils de candidats que van generar debat entre els membres:^[40][41]

• Janusz Wojciechowski (Agricultura): a causa de la investigació en curs per l'Oficina Antifrau Europea sobre irregularitats en el reemborsament de les despeses de viatge quan era eurodiputat. Aquesta recerca va ser abandonada pel retorn dels diners al Parlament.^[42][43]
• Didier Reynders (Justícia): a causa de la investigació per part de les autoritats nacionals sobre corrupció i blanqueig de diners a la República Democràtica del Congo. Aquesta acusació va ser arxivada per la fiscalia belga.^[44][45]
• Sylvie Goulard (Mercat Interior): a causa d'un presumpte mal ús dels fons de la Unió Europea.^[46]
• Paolo Gentiloni (Economia): a causa del seu paper en l'economia italiana com a primer ministre.^[41]
• Dubravka Šuica (Vicepresidència i Democràcia i Demografia): a causa de les finances personals, especialment la possessió de diversos béns immobles per un valor superior a 5 milions d'euros (sent professora, alcaldessa i diputada) i de les seves opinions sobre els drets de les dones, especialment la llibertat d'avortament, i les seves votacions sobre aquests temes.^[47]

Una vegada acabades les audiències, les comissions van demanar una sessió extra per:

• Janusz Wojciechowski de Polònia, proposat per a Comissari Europeu d'Agricultura.^[48]
• Sylvie Goulard de França, proposada per a Comissària Europea de Mercat Interior.^[49]

Una vegada acabades les sessions, es van confirmar a tots els candidats a la votació de la Conferència de Presidents, amb l'excepció de Sylvie Goulard (Mercat Interior), rebutjada per la comissió amb 82 vots en contra, 29 a favor i 1 abstenció. També es van confirmar el rebuig per la Comissió d'Assumptes Jurídics de la romanesa Rovana Plumb (Transports) i de l'hongarès László Trócsányi (Veïnatge i Ampliació).^[50]

Posteriorment, els tres països van nomenar nous candidats, que sí que van ser acceptats pel Parlament Europeu. França va proposar l'independent Thierry Breton per a Mercat Interior, Hongria a Olivér Várhelyi per a Veïnatge i Ampliació i Romania a Adina-Ioana Vălean per a Transports.^[51]

Finalment, el Regne Unit es va negar a proposar candidat per la Comissió Europea, per estar a les portes de finalitzar el Brexit, el que va provocar un expedient sancionador per part de la nova presidenta de la Comissió.^[51]

Col·legi de Comissaris de la Unió Europea

Una vegada ratificats els diferents Comissaris proposats pels estats membres de la Unió Europea, el Parlament Europeu va votar el 27 de novembre de 2023 la ratificació completa de la Comissió Von der Leyen amb 461 vots a favor, 157 en contra i 89 en blanc.^[52]

Votació de la Comissió Von der Leyen Majoria absoluta: 374 de 747
Posició	Posició prèvia a la votació dels Grups polítics								Vots
	PPE	S&D	RE	V/ALE	ID	CRE	EUE/EVN	NI
Sí	PPE	S&D	RE			CRE			461
No							EUE/EVN		157
Abstenció				V/ALE					89
Nota: La votació es secreta i, per tant, no es coneix la posició exacta de cada eurodiputat. El sentit indicat son les posicions oficials del grup, anunciades amb anterioritat a la votació.

Per tant, el Col·legi de Comissaris de la Unió Europea, per la legislatura 2019-2024, va organitzar-se de la següent manera:

Comissió Von der Leyen
Acordat al Consell Europeu del 2 de juliol de 2019 • Aprovat pel Parlament Europeu el 27 de novembre de 2019
Designat		Cartera	Designat		Cartera	Designat		Cartera
	Ursula von der Leyen Alemanya (PPE - CDU)	Presidenta		Frans Timmermans Països Baixos (PSE - PvdA)	Vicepresident executiu — Pacte Verd Europeu		Margrethe Vestager Dinamarca (ALDE - B)	Vicepresidenta excecutiva — Una Europa Adaptada a l'Era Digital
		[53][54]			[53][54]			[53][54][55][56]
	Valdis Dombrovskis Letònia (PPE - JV)	Vicepresident executiu — Una economia al servei de les persones		Josep Borrell Espanya (PSE - PSOE)	Vicepresident i Alt Representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat — Una Europa més forta en el món		Věra Jourová Txèquia (ALDE - ANO)	Vicepresidenta — Un nou impuls per a la Democràcia Europea Valors i Transparència
		[53][54][57]			[53][54][58][59][60]			[54]
	Margaritis Schinas Grècia (PPE - ND)	Vicepresident — Protecció de l'estil de vida europeu Promoció del Mode de Vida Europeu		Maroš Šefčovič Eslovàquia (PSE - SMER-SD)	Vicepresident — Relacions Interinstitucionals i Previsió		Dubravka Šuica Croàcia (PPE - HDZ)	Vicepresidenta — Democràcia i Demografia
		[54][61][62]			[53][54][63]			[54][64]
	Johannes Hahn Àustria (PPE - ÖVP)	Comissari — Pressupost i Administració		Phil Hogan Irlanda (PPE - FG)	Comissari — Comerç		Mariya Gabriel Bulgària (PPE - GERB)	Comissària — Innovació, Recerca, Cultura, Educació i Joventut
		[54][65][66]			[53][54][67]			[53][54][68]
	Nicolas Schmit Luxemburg (PSE - LSAP)	Comissari — Ocupació i Drets Socials		Paolo Gentiloni Itàlia (PSE - PD)	Comissari — Economia		Janusz Wojciechowski Polònia (CRE - PiS)	Comissari — Agricultura
		[53][54]			[54][69]			[54][70]
	Thierry Breton França (Independent)	Comissari — Mercat Interior		Elisa Ferreira Portugal (PSE - PS)	Comissària — Cohesió i Reformes		Stella Kyriakides Xipre (PPE - DISY)	Comissària — Salut i Seguretat Alimentària
		[54]			[54][71][72]			[53][54][73]
	Didier Reynders Bèlgica (ALDE - MR)	Comissari — Justícia		Helena Dalli Malta (PSE - PL)	Comissària — Igualtat		Ylva Johansson Suècia (PSE - S)	Comissària — Assumptes Interns
		[54][74]			[54][75]			[54][76]
	Janez Lenarčič Eslovènia (Independent)	Comissari — Gestió de Crisi		Adina-Ioana Vălean Romania (PPE - PNL)	Comissària — Transports		Olivér Várhelyi Hongria (PPE - Fidesz)	Comissari — Veïnatge i Ampliació
		[54][77][78]			[54][79]			[53][54]
	Jutta Urpilainen Finlàndia (PSE - SDP)	Comissària — Associacions Internacionals		Kadri Simson Estònia (ALDE - EK)	Comissària — Energia		Virginijus Sinkevičius Lituània (LVŽS)	Comissari — Medi Ambient, Oceans i Pesca
		[54][80][81]			[54][82][83]			[54][84]

El president del Consell Europeu és una de les més altes posicions institucionals de la Unió Europea. Les seves funcions principals són la de presidir i impulsar els treballs del Consell Europeu, així com vetllar per la preparació i continuïtat d'aquests treballs, en cooperació amb el president de la Comissió Europea i basant-se en els treballs del Consell d'Assumptes Generals.^[85]

Després de l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa, el president del Consell Europeu és triat pels propis membres del Consell Europeu.^[86] El seu cessament es produeix, a més de per dimissió i mort, per terminació natural del seu mandat, o per destitució deguda a impediment o falta greu apreciats pel Consell Europeu en votació resolta per majoria qualificada.^[87] En aquest cas, no intervé en la seva designació el Parlament Europeu.^[17]

En el mateix Consell Europeu on es van nomenar a Ursula von der Leyen com a presidenta de la Comissió i a Josep Borrell com a Alt representant de la Unió per a Afers exteriors i Política de Seguretat, els estats membres de la Unió Europea van acordar el nomenament de l'exprimer ministre belga, el liberal Charles Michel, com a president per aquesta legislatura.^[19][20]

El Consell de la Unió Europea és una de les tres institucions de la UE implicades en el procés legislatiu. És la cambra alta de facto de la legislatura, sent el Parlament Europeu la cambra baixa, amb un paper igual en el procediment legislatiu ordinari. El Consell està format per representants ministerials dels governs nacionals dels Estats membres, i els seus acords es decideixen per majoria qualificada.

Cada sis mesos, un nou estat membre de la Unió assumeix la presidència. Com a país que presideix, organitza les reunions del Consell (amb l'ajuda de la Secretaria General) i decideix sobre les seves agendes. Aquestes es preparen en cooperació amb altres dos Estats membres que formen part de cada trio, que acorden agendes polítiques comunes durant el seu període de 18 mesos.

Estat membre	Trio	Dates	Partit		Presidència
Finlàndia	T-9	1 de juliol de 2019 31 de desembre de 2019		PSE	Antti Rinne (fins al 10 desembre)
				PSE	Sanna Marin (a partir del 10 de desembre)
Croàcia		1 de gener de 2020 30 de juny de 2020		PPE	Andrej Plenković
Alemanya	T-10	1 de juliol de 2020 31 de desembre de 2020		PPE	Angela Merkel
Portugal		1 de gener de 2021 30 de juny de 2021		PSE	António Costa
Eslovènia		1 de juliol de 2021 31 de desembre de 2021		PPE	Janez Janša
França	T-11	1 de gener de 2022 30 de juny de 2022		Ind.	Jean Castex
Txèquia		1 de juliol de 2022 31 de desembre de 2022		CRE	Petr Fiala
Suècia		1 de gener de 2023 30 de juny de 2023		PPE	Ulf Kristersson
Espanya	T-12	1 de juliol de 2023 31 de desembre de 2023		PSE	Pedro Sánchez
Bèlgica		1 de gener de 2024 30 de juny de 2024		ALDE	Alexander de Croo

Després de les eleccions europees, en les quals van ser triats per la circumscripció d'Espanya l'expresident de la Generalitat de Catalunya Carles Puigdemont i l'exconseller Toni Comín, per la candidatura de Lliures per Europa (on participava Junts per Catalunya), i l'exvicepresident Oriol Junqueras, en aquest moment a la presó preventiva a l'espera de sentència, la Junta Electoral Central va deixar vacants els tres escons, ja que Puigdemont i Comín van decidir no acudir a jurar la Constitució espanyola,^[88] mentre que a Junqueras el Tribunal Suprem va decidir impedir-li que fes aquest tràmit, al·legant que si hagués pres possessió del càrrec, el Tribunal hauria perdut el control jurisdiccional sobre la mesura cautelar de presó preventiva.^[6]

Després d'aquesta decisió de la Junta Electoral, la defensa d'Oriol Junqueras va sol·licitar al Tribunal Suprem que realitzés una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, petició que va ser acceptada pel mateix tribunal el juliol de 2019, mesos abans de la sentència del judici del procés.^[89] Per part seva, Carles Puigdemont i Toni Comín van decidir interposar una demanda directament en el TJUE, que va ser admesa a tràmit, amb una petició de mesures cautelars per a poder assistir al ple de constitució del Parlament Europeu, que va ser rebutjada pel mateix tribunal al·legant que no hi havia cap base per a atribuir de manera provisional els escons sense haver verificat les seves credencials.^[7]

El 19 de desembre de 2019, ja coneguda la sentència del procés en la qual es condemnava a Oriol Junqueras a 13 anys de presó per delictes de sedició i malversació,^[90][91] el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va sentenciar sobre la qüestió prejudicial sol·licitada pel Tribunal Suprem que Junqueras era eurodiputat des del dia de les eleccions, ja que considera que el dret de representació política és més important que la literalitat de la llei i els tràmits administratius necessaris per a adquirir l'acta, si bé deixava en mans del Tribunal Suprem la consideració de si havia de ser proclamat eurodiputat, pel fet que existia la pena d'inhabilitació anterior a aquesta sentència.^[92][93]

Una vegada coneguda la sentència, el Parlament Europeu va reconèixer a Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras com a eurodiputats des del dia de les eleccions, podent els dos primers prendre possessió del seu càrrec el 13 de gener de 2020, en la primera sessió del Parlament posterior a la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.^[94] No obstant això, abans del ple, el Tribunal Suprem va decidir aplicar la inhabilitació de Junqueras i va considerar que no havia de demanar un suplicatori,^[95] decisió que va ser acceptada pel Parlament Europeu, que va considerar que el polític d'Esquerra Republicana de Catalunya havia deixat de ser eurodiputat des del 3 de gener.^[96]

Una vegada reconeguts com a eurodiputats, Carles Puigdemont i Toni Comín van sol·licitar unir-se, amb el suport d'Esquerra Republicana de Catalunya i l'Aliança Lliure Europea,^[97] al Grup dels Verds/Aliança Lliure Europea,^[98] que havia nomenat a Oriol Junqueras vicepresident dies abans.^[99] Si bé, les reticències dels verds de Bèlgica, per la relació de Puigdemont amb la Nova Aliança Flamenca del Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus,^[100] va provocar que tots dos polítics retiressin la seva petició abans de la votació, passant a formar part del grup dels No inscrits, als quals se sumaria la Clara Ponsatí, una vegada recollida la seva acta per la sortida del Regne Unit de la Unió Europea.^[101]

Per part seva, Esquerra Republicana de Catalunya va decidir deixar vacant el lloc d'Oriol Junqueras mentre es resolien els recursos interposats contra el president del Parlament Europeu David Sassoli per, segons la denúncia, prendre la decisió de no respectar la immunitat d'Oriol Junqueras i no haver estat capaç d'adoptar cap decisió per a protegir la seva immunitat.^[102][103] Si bé, en el ple de juliol del Parlament Europeu, ERC va rectificar la seva decisió i Jordi Solé va acceptar l'escó, a l'espera dels recursos interposats per Junqueras, sent reconegut com a eurodiputat amb efecte al 3 de gener de 2020.^[104]

Una vegada finalitzada la sortida del Regne Unit de la Unió Europea i dels 73 eurodiputats britànics, el Parlament Europeu va concloure el seu procés de reducció a 705 escons donant entrada a 27 nous eurodiputats. El Grup del Partit Popular Europeu i el Grup Identitat i Democràcia van ser els principals beneficiats augmentant la seva força mentre que Renovar Europa i el Grup de l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates van ser els principals damnificats després de la pèrdua dels diputats dels Liberals Demòcrates i del Partit Laborista respectivament.

Els nous diputats, en la seva gran majoria van anar a parar als grups on s'integraven els partits dels quals formaven part, amb l'excepció de Dorien Rookmaker que, malgrat presentar-se amb el Fòrum per a la Democràcia dels Països Baixos a les eleccions, va passar a formar part dels No inscrits pel partit Grup Otten.^[105]

A més, des de la Constitució de la legislatura, es van produir alguns canvis no assumibles al Brexit o a l'entrada dels eurodiputats independentistes catalans, com el pas de Nicola Danti, membre del nou partit Itàlia Viva, a Renovar Europa des del grup socialista,^[106] i la sortida de Martin Buschmann (Partit per la Protecció dels Drets Humans) del Grup de l'Esquerra Unitària després de revelar-se el seu passat en el Partit Nacional Demòcrata d'Alemanya.^{[107][108][109]}

Estat	Grups del Parlament Europeu																MEP
	PPE		S&D		RE		ID		Verds/ALE		CRE		EUE-EVN		NI
Alemanya	23 CDU 6 CSU		16 SPD		5 FDP 2 FW		10 AfD	-1	21 Grüne 1 Piraten 1 ÖDP 1 PARTEI 1 Volt		1 Familie		5 Linke	-1	1 PARTEI 1 Meuthen 1 Buschmann	+2	96
França	8 LR-LC		4 PS 1 PP 1 ND	+1	17 LREM 5 MoDem 1 MR	+2	23 RN	+1	12 EE-LV 1 PNC	+1			6 FI				79
Itàlia	7 FI 1 SVP	+1	18 PD	-1	1 IV	+1	29 Lega	+1			6 FdI	+1			14 M5S		76
Espanya	13 PP	+1	21 PSOE	+1	7 C's 1 PNV 1 J.Nart	+1			2 ERC 1 CComú		4 Vox	+1	3 Podemos 2 IU 1 EH Bildu		3 Junts	+1	59
Polònia	12 PO 3 PSL 1 Karpiński 1 Adamowicz		5 SLD 3 Wiosna								25 PiS 1 SP 1 P	+1					52
Romania	10 PNL 2 PMP 2 RMDSZ		9 PSD 2 PRO	+1	8 USR-PLUS												33
Països Baixos	4 CDA 1 CU 1 50+		6 PvdA		5 VVD 2 D66	+1	1 PVV	+1	3 GL		3 FVD 1 SGP		1 PvdD		1 GO	+1	29
Bèlgica	2 CDenV 2 CDH-CSP		2 PS 1 SP.A		2 VLD 2 MR		3 VB		2 Ecolo 1 Groen		3 NV-A		1 PvdA				21
Txèquia	2 TOP 09 2 KDU-CSL 1 STAN				6 ANO		2 Sbovodní		3 Pirati		4 ODS		1 KSČM				21
Grècia	8 ND		2 KINAL								1 Ellininki		6 Syriza		2 XA 2 KKE		21
Hongria	12 FIDESZ 1 KDNP		4 DK 1 MSZP		2 Momentum										1 Jobbik		21
Portugal	6 PSD 1 CDS-PP		9 PS						1 PAN				2 BE 2 PCP				21
Suècia	4 MOD 2 KD		5 SAP		2 CP 1 FP				3 MP	+1	3 SD		1 V				21
Àustria	7 ÖVP		5 SPO		1 NEOS		3 FPÖ		3 Grünen	+1							19
Bulgària	6 GERB-SDS 1 BD		5 BSP		3 DPS						2 VMRO						17
Finlàndia	3 KOK		2 SDP		2 KESK 1 SFP/RKP		2 PS		3 Vihr	+1			1 VAS				14
Dinamarca	1 C		3 SD		4 V 2 RV	+1	1 DF		2 SF				1 Ø				14
Eslovàquia	2 SPOLU 2 KDH 1 OL'anNO	+1	3 SMER		2 PS						2 SaS				2 Kotleba		14
Irlanda	5 FG	+1			2 FF	+1			2 Green				1 SF 2 I4C 1 Ming				13
Croàcia	4 HDZ		4 SDP	+1	1 IDS						1 HKS				1 ZZ 1 Kolakušić		12
Lituània	3 TS-LKD 1 Maldeikienė		2 LSDP		1 LRLS 1 DP				2 LVŽS		1 LLRA-KŠS						11
Letònia	2 VIENOTIBA		2 SDP		1 API				1 LKS		2 TB/LNNK						8
Eslovènia	3 SDS-SLS 1 N.Si		2 SD		2 LMŠ												8
Estònia	1 Isamaa	+1	2 SDE		2 REF 1 KE		1 EKRE										7
Xipre	2 DISi		1 EDEK 1 DIKO										2 AKEL				6
Luxemburg	2 CSV		1 LSAP		2 DP				1 Gréng								6
Malta	2 PN		4 PL														6
Total	187	+5	147	-7	98	-10	75	+1	68	-6	61	+1	39	-2	30	-27	MEP
	PPE		S&D		RE		ID		Verds/ALE		CRE		EUE-EVN		NI
	Grups del Parlament Europeu
Notes: Les dades comparatives són en relació amb l'organització dels grups posterior a les eleccions al Parlament Europeu de 2019. ERC, que havia deixat vacant l'escó d'Oriol Junqueras, va nomenar a Jordi Solé com a substitut. Va acceptar el càrrec el 23 de juliol de 2020, però va ser proclamat a efectes del 3 de gener.[104]

Finalment, les comissions del Parlament Europeu van substituir als membres britànics de les meses:

• Comissió de Pesca: Pierre Karleskind (LREM) de França per Chris Davies (LibDem) a la presidència.
• Comissió d'Afers Jurídics: Adrián Vázquez Lázara (C's) d'Espanya per Lucy Nethsingha (LibDem) a la presidència.^[110]
• Comissió de Medi ambient, Salut Pública i Seguretat Alimentària: César Luena (PSOE) d'Espanya per Seb Dance (Lab) a la 2a vicepresidència.
• Comissió de Cultura i Educació: Victor Negrescu (PSD) de Romania per Julie Ward (Lab) a la 3a vicepresidència.
• Subcomissió de Drets Humans: Bernard Guetta (LREM) de França per Irina von Wiese (LibDem) a la 1a vicepresidència.

El 12 d'octubre de 2020, el Consell de la Unió Europea de comú acord amb la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, van proposar a la vicepresidenta del Parlament Europeu, la irlandesa Mairead McGuinness, com a nova membre de la Comissió en substitució de Phil Hogan a la cartera d'Estabilitat Financera, Serveis Financers i Unió dels Mercats de Capital, després de la seva dimissió. Aquest nomenament va durar el mateix que la resta de la Comissió Von der Leyen, o sigui, fins a finals de 2024.^[111]

Aquesta incorporació de Mairead a la Comissió era incompatible amb el seu lloc a la Mesa del Parlament Europeu com a vicepresidenta i, per tant, es van iniciar els tràmits per la seva substitució. Dilluns 9 de novembre de 2020, data de la finalització del període per la presentació de candidats, només es va presentar com a candidata a la maltesa Roberta Metsola, que igual que McGuinness, formava part del Grup del Partit Popular Europeu. Davant la falta de competència, la presidència del Parlament Europeu la va nomenar com a nova vicepresidenta el 12 de novembre.^[112]

El marc financer de la Unió Europea (MFF) és un pla de despesa plurianual que transforma en termes financers les prioritats de la UE i limita la despesa de la unió durant un període determinat. Es considera que el marc financer s'ha de definir per a un termini no inferior a 5 anys i en l'actualitat es treballa amb acords sobre marcs financers per a períodes de 7 anys.

Per al període 2021-2027, el marc financer està equipat amb un pressupost de 1.074,3 mil milions d'euros, en valors econòmics de 2018, per abordar les prioritats a llarg termini de la Unió Europea.^[113] Aquest pressupost no inclou el paquet de recuperació Next Generation EU (NGEU), de 750.000 milions d'euros en subvencions i préstecs durant el període 2021-2024 per fer front al repte socioeconòmic sense precedents de la pandèmia de COVID-19.^[114]

El marc financer aprovat va incorporar, per primera vegada, el Fons Europeu de Desenvolupament. A més, com a ingressos per MFF i NGEU, la Unió Europea establirà nous recursos propis mitjançant l'augment de gravàmens. Alemanya i els Quatre Frugals (Àustria, Dinamarca, Països Baixos i Suècia) es van beneficiar d'un augment de les bonificacions nacionals de 53,2 bilions d'euros.^[115]

L'acord pel MFF i el NGEU va cobrir set àrees diferents, proporcionant el marc per al finançament de 40 programes de despesa:^[116]

Aquest marc financer es va completar amb 12.500 milions d'euros addicionals acordats amb el Parlament Europeu.^[118]

El setembre de 2021 va ser hospitalitzat a Estrasburg el president del Parlament Europeu David Sassoli, per un cas greu de pneumònia. La malaltia va fer que no pogués exercir les seves funcions durant més de dos mesos, inclosa la pèrdua del discurs de l'estat de la Unió.^[119] El 26 de desembre de 2021 va ser ingressat de nou a l'hospital, aquesta vegada a Itàlia, per una «complicació en la disfunció del sistema immunitari». Sassoli va morir la matinada de l'11 de gener de 2022 a la localitat italiana d'Aviano, als seixanta-cinc anys.^[120]

Posterior al funeral d'estat, que es va celebrar a la ciutat italiana de Roma amb la presència de les principals figures polítiques de la Unió Europea,^[121] la vicepresidenta del Parlament Europeu, la maltesa Roberta Mesola del Grup del Partit Popular Europeu, va exercir com a presidenta interina fins a l'elecció de la Mesa per la segona meitat de la legislatura, fet que estava previst pel mateix mes de gener.^[122]

Com és tradició, a inicis del tercer any de legislatura, els grups polítics tornen a triar als seus representants en la Mesa del Parlament, tant la presidència, com les vicepresidències i els questors, fins al final de la legislatura.

Presidència

Per a la presidència de la segona part de la legislatura, i en virtut de l'acord del 2019 entre populars, socialistes i liberals,^[8] el Grup del Partit Popular Europeu va presentar a la presidenta en funcions Roberta Metsola, que a diferència del seu predecessor, si va obtenir gran part dels vots dels tres grups. També van competir contra ella la sueca Alice Bah Kuhnke, del Grup dels Verds/Aliança Lliure Europea, i l'espanyola Sira Rego, que també es va presentar a la votació d'inici de legislatura, pel Grup de l'Esquerra en el Parlament Europeu.^[123]

Votació per a la presidència del Parlament Europeu Vots emesos: 690 | Vots blancs o nuls: 74 | Majoria absoluta: 309
Candidat
	Roberta Metsola	Alice Bah Kuhnke	Sira Rego
Estat	Malta	Suècia	Espanya
Partit polític	Partit Nacionalista	Partit Verd	Esquerra Unida
Grup polític	Partit Popular Europeu	Els Verds/Aliança Lliure Europea	L'Esquerra
Votació	458	101	57

Vicepresidències

En les 14 vicepresidències, tres pertanyen al Grup del Partit Popular Europeu, cinc al Grup de l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates, tres per al Grup Renovar Europa i una per al Grup dels Verds/Aliança Lliure Europea, per al Grup de l'Esquerra en el Parlament Europeu i per al Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus.^[124]

Votació per a les vicepresidències del Parlament Europeu
Primera volta
Nom		Estat	Partit Polític	Grup polític	Vots
	Othmar Karas	Àustria	Partit Popular d'Àustria	PPE	536
	Pina Picierno	Itàlia	Partit Democràtic	S&D	527
	Pedro Silva	Portugal	Partit Socialista	S&D	517
	Ewa Bożena Kopacz	Polònia	Plataforma Cívica	PPE	467
	Eva Kaili	Grècia	Moviment pel Canvi	S&D	454
	Evelyn Regner	Àustria	Partit Socialdemòcrata d'Àustria	S&D	434
	Rainer Wieland	Alemanya	Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya	PPE	432
	Katarina Barley	Alemanya	Partit Socialdemòcrata d'Alemanya	S&D	426
	Dita Charanzová	Txèquia	ANO 2011	RE	406
Segona volta
Nom		Estat	Partit Polític	Grup polític	Vots
	Michal Šimečka	Eslovàquia	Eslovàquia Progressista	RE	494
	Nicola Beer	Alemanya	Partit Democràtic Lliure	RE	410
	Roberts Zīle	Letònia	Aliança Nacional	CRE	403
Tercera volta
Nom		Estat	Partit Polític	Grup polític	Vots
	Dimitrios Papadimoulis	Grècia	Coalició de l'Esquerra Radical	L'Esquerra	492
	Heidi Hautala	Finlàndia	Lliga Verda	Verds/ALE	384

Qüestors

Pel que fa als questors, el Grup del Partit Popular Europeu va aconseguir dues places, mentre el Grup de l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates, Renovar Europa i el Grup d'Els Verds/Aliança Lliure Europea van obtenir una cadascú.^[124]

Votació per als qüestors del Parlament Europeu
Primera volta
Nom		Estat	Partit Polític	Grup polític	Vots
	Anne Sander	França	Els Republicans	PPE	622
	Christophe Hansen	Luxemburg	Partit Popular Social Cristià	PPE	576
	Monika Beňová	Eslovàquia	Direcció - Socialdemocràcia	S&D	487
	Fabienne Keller	França	Renaixement	RE	479
Segona volta
Nom		Estat	Partit Polític	Grup polític	Vots
	Marcel Kolaja	Txèquia	Partit Pirata Txec	Verds/ALE	344

Després de més de sis mesos d'investigacions sobre presumptes pagaments indeguts a polítics socialistes, membres del personal polític del Parlament Europeu i les seves famílies per part de l'estat de Qatar, el Marroc i Mauritània a canvi d'influència,^[125] el 9 de desembre de 2022 la policia belga va realitzar 20 batudes en 19 direccions diferents a Brussel·les en relació amb la conspiració, i va realitzar vuit arrestos a Bèlgica i Itàlia.^[126]

Aquell dia es van registrar les cases i oficines dels sospitosos, incloses algunes oficines dins dels edificis del Parlament Europeu a Brussel·les.^[127] De conformitat amb la Constitució belga, la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, havia de tornar de la seva casa a Malta per a ser present en el registre de la casa d'Eva Kaili, que tenia immunitat diplomàtica com a eurodiputada i vicepresidenta del Parlament Europeu.^[128][129]

Després del registre de la casa de Kaili, el seu pare va ser arrestat més tard quan intentava fugir de l'hotel Sofitel en Place Jourdan a Brussel·les, després d'haver estat informat sobre les batudes. Els investigadors van trobar una maleta amb «diversos centenars de milers d'euros» en la seva possessió, quan intentava fugir.^[130][131]

En les batudes es van incloure llocs vinculats a Pier Antonio Panzeri, un exeurodiputat italià. En registrar la seva casa, la policia va trobar una gran quantitat de diners en efectiu en la seva «caixa forta ben assortida».^[125] Al mateix temps, els investigadors van registrar les oficines de l'ONG internacional Fight Impunity, una organització creada per a promoure «la lluita contra la impunitat, contra les greus violacions de drets humans i per la justícia transicional», de la qual Panzeri era el president.^[132]

Segons els informes, es van trobar 600.000 € en efectiu a la casa de Panzeri i diners addicionals a la casa del pare de Kaili, la seva habitació d'hotel i la casa compartida per Kaili i Giorgi. En total, la quantitat combinada d'efectiu trobat en les batudes va ascendir a 1,5 milions d'euros.^[133]

Després de la finalització de les batudes, la policia va arrestar a Eva Kaili, Antonio Panzeri, Francesco Giorgi (marit de Kaili i assistent de l'eurodiputada italiana Andrea Cozzolino), Alexandros Kailis (pare de Kaili i expolític grec), Lucca Visentini (secretari general de la Confederació Sindical Internacional) i un assistent anònim de l'eurodiputada italiana Alessandra Moretti.^[134][135] La justícia belga va enviar a Eva Kaili a presó preventiva, mentre a la resta d'investigats els va deixar en llibertat condicional o en llibertat amb càrrecs.^[136]

Immediatament després dels arrestos, tant el Moviment Socialista Panhel·lènic (PASOK), el partit polític de Kaili a Grècia, com el Grup de Socialistes i Demòcrates dins del Parlament Europeu van anunciar la suspensió de Kaili de les seves respectives organitzacions.^[137][138] L'endemà passat dels arrestos, Metsola va suspendre les responsabilitats i poders de Kaili com a vicepresidenta del Parlament.^[139] En una votació de la cambra en ple, Kaili va ser destituïda oficialment com a vicepresidenta per una majoria qualificada.^[140]

A l'obertura de la primera reunió del Parlament Europeu després de les detencions, el 12 de desembre, la presidenta Metsola va anunciar que se suspendria tot el treball amb Qatar i Els Verds/Aliança Lliure Europea i Renovar Europa van demanar que el Parlament Europeu establís un comitè de recerca.^[141] La suspensió dels assumptes parlamentaris en aquell moment va ser molt significativa, ja que es va produir només tres dies abans que el Parlament votés sobre la introducció d'un acord de viatge sense visat amb Qatar, Equador o Kuwait, que finalment va ser cancel·lada.^[142]

Abans de l'obertura del debat plenari, diversos membres del Grup de Socialistes i Demòcrates van dimitir dels seus càrrecs en el Parlament. L'eurodiputat Marc Tarabella va dimitir per complet del grup, l'eurodiputada Marie Arena va renunciar a la presidència de la Subcomissió de Drets Humans, l'eurodiputat Pietro Bartolo va renunciar al seu càrrec com a portaveu del grup sobre la liberalització de visats i l'eurodiputat Andrea Cozzolino va suspendre el seu paper com a president de la Delegació per a les relacions amb els Països del Magreb i la Unió del Magreb Àrab. També es va suspendre el Grup Parlamentari d'Amistat UE-Qatar, liderat per José Ramón Bauzá.^[141]

A 9 de març de 2024, els grups del Parlament Europeu s'organitzen de la següent manera:^[143]