Congrés Nacional Indi

El van fundar al final de desembre de 1885 a Bombai Allan Octavian Hume (escocès), Dadabhai Naoroji, Dinshaw Edulji Wacha, Womesh Chandra Bonnerjee, Surendranath Banerjee, Monomohun Ghose, i William Wedderburn,

El Congrés es va transformar en un moviment de masses per obra de Surendranath Banerjea i Sir Henry John Stedman Cotton durant la partició de Bengala el 1905 amb el Moviment Swadesi que s'hi oposava. Inicialment moderat les seves peticions es van incrementar. El 1907 es va fraccionar en dos ales:

• Garam Dal de Bal Gangadhar Tilak, o extremistes (literalment Facció Calenta)
• Naram Dal de Gopal Krishna Gokhale, o Moderats (literalment Facció Suau)

En aquell moment els musulmans, incloent Mohammed Ali Jinnah després cap de la Lliga Musulmana i pare del Pakistan, en feien part. El partit no donava suport a les manifestacions de cap mena dels hindús contra els musulmans o a l'inrevés, però progressivament, enfrontats dos fanatismes religiosos notables, els musulmans van veure al moviment com un instrument de la dominació hindú sobre els musulmans.

Mahatma Gandhi va retornar de Sud-àfrica el 1915 i va esdevenir president aliant-se al Moviment Khilafat, cosa que va suposar la sortida d'una part dels membres del Congrés. El moviment Khilafat va acabar en desastre i el Congrés es va dividir, escindint-se un grup important que va formar el Partit Swaraj. Però la popularitat de Gandhi era cada cop més alta.

El 1929 Srinivas Iyenger, contra la política oficial que demanava l'home rule (autogovern), va exigir la independència i fou expulsat del partit, però el mateix 1929, sota la presidència de Jawaharlal Nehru, el Congrés va reclamar la independència completa ("Poorna Swaraj") i el 26 de gener de 1930 fou declarat el dia de la independència completa ("Poorna Swaraj Diwas").

El 1939, Subhas Chandra Bose, elegit president el 1938 i 1939, fou expulsat per la seva ideologia socialista i el partit va quedar reduït a un grup defensar del lliure mercat finançat per homes de negocis, però amb una gran capacitat de mobilització de les grans masses analfabetes. Per decisió de Gandhi es van expulsar altra gent, tots de tendència socialista o membres de partits com el Congress Socialist Party, Krishak Praja Party, Swarajya Party.

El moviment Quit India (Surt de l'Índia) de 1942 no va rebre el suport del Congrés; en canvi li van donar el Hindu Mahasabha, Azad Hind Sarkar i Forward Bloc entre d'altres. Després de la guerra el partit va romandre lligat a Gandhi que fou el seu guia espiritual. El motí dels mariners de la Royal Indian Navy, va rebre el suport inicial del Congrés però fou ràpidament retirat quan va fallar. Durant els judicis de 1946 el Congrés va donar suport als defensors dels acusats, especialment els soldats de l'Azad Hind.

Aconseguida la independència el partit va restar 30 anys seguits al poder fins al 1977. Gandhi fou assassinat el 1948 i Sardar Patel va morir el 1950 i Jawaharlal Nehru va quedar com l'únic líder d'importància nacional. Nehru va adoptar el secularisme, socialisme i no alineament, marques del modern partit. Nehru i el partit van obtenir la victòria a les eleccions 1952, 1957 i 1962. Mort Nehru el 1964 el va succeir Lal Bahadur Shastri que va morir també el 1966 i el Congrés va posar al front a Indira Gandhi, filla de Nehru (Gandhi era el nom de casada) enfront de l'ala dreta de Morarji Desai.

El 1967 l'oposició es va unir sota el Samyukt Vidhayak Dal, i va obtenir el control d'alguns estats. Els mals resultats van posar a part de la direcció contra Indira. Això va portar a una divisió del Partit i Indira va formar un Congrés separat conegut com a Partit del Congrés (R) aviat conegut com a Nou Congrés i informalment com Vell Congrés (oficialment Indian National Congress (Organisation)) dirigit per Kamaraj. Indira tenia el control de la maquinària del parit i aviat el seu grup fou conegut com a "real INC" per la comissió electoral índia, tot i ser una escissió.

Per atreure al poble Indira va utilitzar algunes campanyes com Garibi Hatao (Eliminar la pobresa), i va estrènyer llaços amb la Unió Soviètica. Indira es va tornar autoritària i quan va créixer l'oposició (entre altres mesures per les seves polítiques d'esterilització de les dones per evitar un creixement incontrolable de la població) va proclamar l'estat d'emergència (1975). El Congrés es va dividir en faccions una de les quals, que controlava l'aparell regional, l'INC (O) va acabar al Partit Janata. El 1977 l'estat d'emergència fou aixecat i es van formar més faccions, la principal de les quals fou coneguda com a Partit del Congrés (I) amb la "I" per Indira, però va perdre les eleccions generals del 1977 enfront del Partit Janata; però aquest grup que reunia a grups dispersos d'oposició es va trencar en dos anys. A les eleccions de 1980 el Partit del Congrés va retornar al poder. El 1984 després d'haver ordenat la intervenció militar al Temple Daurat d'Amritsar dominat per radicals sikhs (Operació Estrella Blava), fou assassinada per uns sikhs de la seva guàrdia personal, provocant la mort en els incidents que van seguir l'endemà de sis mil membres d'aquesta religió, principalment a Delhi, per activistes del Congrés; uns vuit mil hindús foren morts al Panjab pels militants sikhs que van organitzar la lluita armada per un estat independent entre 1981 i 1991.

Morta Indira la va succeir el seu fill Rajiv Gandhi i va triomfar àmpliament a les eleccions de 1984 governant fins al 1989 quan fou derrotat a les eleccions d'aquest any. A la campanya electoral del 1991 fou assassinat pels tàmils de Sri Lanka als que havia traït. A la seva mort el va succeir P.V. Narasimha Rao. El Congrés va guanyar les eleccions i Narasimha Rao va esdevenir primer ministre però perdent progressivament influència fins que va cridar a la vídua de Rajiv, Sonia Gandhi, una italiana de nacionalitat índia; inicialment aquesta va refusar. Narasimha Rao va introduir polítiques dretanes al partit, instigades pel ministre de finances i futur primer ministre Manmohan Singh. Un escàndol en el suborn de parlamentaris (fou declarat culpable el 2000 però absolt a l'apel·lació el 2002) va portar a la caiguda del Partit a les eleccions del 1996, i posteriorment a l'abandonament de la política per Narasimha. El tresorer Sitaram Kesri va agafar les regnes i va donar suport als governs del Front Unit que van dirigir l'Índia del 1997 a 1998. En aquest període molts líders van abandonar el partit. El 1998 finalment Sonia Gandhi va acceptar la direcció per salvar al partit de l'extinció. Una facció no va estar d'acord amb l'elecció i va formar el Partit del Congrés Nacionalista. Els seus rivals van romandre al poder fins al 2004 en que el Congrés va vèncer a les eleccions; el càrrec de primer ministre fou per Manmohan Singh, que va renovar mandat el 2009, mentre Sonia roman a la presidència.

• Jawaharlal Nehru (1947 - 1964)
• Gulzarilal Nanda (maig - juny 1964 i gener 1966)
• Lal Bahadur Shastri (1964 - 1966)
• Indira Gandhi (1966 - 1977, 1980 - 1984)
• Rajiv Gandhi (1984 - 1989)
• P.V. Narasimha Rao (1991 - 1996)
• Manmohan Singh (2004 - 2014)

El Congrés ha dominat la vida política de la major part dels estats de l'Índia. Un detall es pot trobar a la història moderna de cadascun d'aquestos.

Actualment domina set estats amb majoria absoluta: Andhra Pradesh, Arunachal Pradesh, Delhi, Rajasthan, Haryana, Mizoram i Manipur. En altres quatre governa en coalició: Assam, Goa, Maharashtra i Pondicherry. A un estat, Tamil Nadu, dona suport al govern del Dravida Munnetra Kazhagam (DMK). A la resta està a l'oposició.

• Y. S. Rajasekhara Reddy - Andhra Pradesh
• Dorjee Khandu - Arunachal Pradesh
• Tarun Gogoi - Assam
• Sheila Dikshit - Delhi
• Digambar Kamat - Goa
• Bhupinder Singh Hooda - Haryana
• Ashok Chavan - Maharashtra
• Okram Ibobi Singh - Manipur
• Pu Lalthanhawla - Mizoram
• Vaithilingam - Pondicherry
• Ashok Gehlot - Rajasthan
• D.D. Lapang - Meghalaya

• Praja Rajyam

• Bipan Chandra, Amales Tripathi, Barun De. Freedom Struggle. India: National Book Struggle. ISBN 81-237-0249-3.
• The Indian National Congress: An Historical Sketch, per Frederick Marion De Mello publicat per H. Milford, Oxford university press, 1934.
• The Indian National Congress, per Hemendra Nath Das Gupta. publicat per J. K. Das Gupta, 1946.
• Indian National Congress: A Descriptive Bibliography of India's Struggle for Freedom, per Jagdish Saran Sharma. Publicat per S. Chand, 1959.
• Social Factors in the Birth and Growth of the Indian National Congress Movement, per Ramparkash Dua. Publicat per S. Chand, 1967.
• Split in a Predominant Party: The Indian National Congress in 1969, per Mahendra Prasad Singh. Abhinav Publications, 1981. ISBN 81-7017-140-7.
• Concise History of the Indian National Congress, 1885-1947, per B. N. Pande, Nisith Ranjan Ray, Ravinder Kumar, Manmath Nath Das. Publicat per Vikas Pub. House, 1985. ISBN 0-7069-3020-7.
• The Indian National Congress: An Analytical Biography, per Om P. Gautam. publicat per B.R. Pub. Corp., 1985.
• A Century of Indian National Congress, 1885-1985, per Pran Nath Chopra, Ram Gopal, Moti Lal Bhargava. Publicat per Agam Prakashan, 1986.
• The Congress Ideology and Programme, 1920-1985, per Pitambar Datt Kaushik. Publicat per Gitanjali Pub. House, 1986. ISBN 81-85060-16-9.
• Struggling and Ruling: The Indian National Congress, 1885-1985, per Jim Masselos. Publicat per Sterling Publishers, 1987.
• The Encyclopaedia of Indian National Congress, per A. Moin Zaidi, Shaheda Gufran Zaidi, Indian Institute of Applied Political Research. Publicat per S. Chand, 1987.
• Indian National Congress: A Reconstruction, per Iqbal Singh, Nehru Memorial Museum and Library. Publicat per Riverdale Company, 1988. ISBN 0-913215-32-5.
• INC, the Glorious Tradition, per A. Moin Zaidi, Indian National Congress. AICC. Publicat per Indian Institute of Applied Political Research, 1989.
• Indian National Congress: A Select Bibliography, per Manikrao Hodlya Gavit, Attar Chand. Publicat per U.D.H. Pub. House, 1989. ISBN 81-85044-05-8.
• The Story of Congress Pilgrimage: 1885-1985, per A. Moin Zaidi, Indian National Congress. Publicat per Indian Institute of Applied Political Research, 1990. ISBN 81-85355-46-0. (7 vols)
• Indian National Congress in England, per Harish P. Kaushik. Publicat per Friends Publications, 1991.
• Women in Indian National Congress, 1921-1931, per Rajan Mahan. Publicat per Rawat Publications, 1999.
• History of Indian National Congress, 1885-2002, per Deep Chand Bandhu. Publicat per Kalpaz Publications, 2003. ISBN 81-7835-090-4.

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)

• Indian National Congress, lloc oficial Arxivat 2009-08-31 a Wayback Machine.
• Indian National Congress, grup de discussió
• Congress, arxius
• Congress, mitjans de comunicació Arxivat 2013-08-27 a Wayback Machine.
• Congress, Sandesh Arxivat 2017-07-25 a Wayback Machine.