Ermini

• Dimensions corporals: cap + cos (18-26 cm) i cua (6-10 cm).
• Pes: 100-320 g.
• El cos i el coll són allargats, les potes curtes i proveïdes d'ungles esmolades, cua mitjanament llarga i orelles petites i arrodonides.
• La coloració del pelatge varia amb les estacions. A l'estiu és bru per les parts dorsals i blanc per les ventrals, amb una línia recta i ben marcada que separa els dos colors. La cua és bruna tant per la part de sobre com per la de sota i té l'extrem de color negre. A l'hivern tot el pelatge es torna blanc -de vegades amb tints groguencs-, llevat de la punta de la cua, que continua negra, per això se'n diu aleshores mostela blanca a la Catalunya del Nord.
• Presenta dimorfisme sexual: els mascles són, aproximadament, dues vegades més grans que les femelles.^[3]

• Mustela erminea aestiva (Kerr, 1792).^[5] Alemanya^[6]
• Mustela erminea alascensis (Merriam, 1896).^[7] Alaska^[6]
• Mustela erminea anguinae (Hall, 1932).^[8] Illa de Vancouver (Nord-amèrica)^[6]
• Mustela erminea arctica (Merriam, 1896).^[9] Regions àrtiques d'Alaska i del Canadà^[6]
• Mustela erminea augustidens (Brown, 1908).^[10]
• Mustela erminea bangsi (Hall, 1945).^[11] Nord-amèrica: Manitoba, Dakota del Nord, Minnesota, Wisconsin, Michigan i Iowa^[6]
• Mustela erminea celenda (Hall, 1944)^[12] Alaska^[6]
• Mustela erminea cigognanii (Bonaparte, 1838).^[13] Nord-amèrica: Connecticut, Pennsilvània, Ohio, Quebec i Ontario^[6]
• Mustela erminea erminea (Linnaeus, 1758).^[14] Euràsia^[6]
• Mustela erminea fallenda (Hall, 1945).^[15] Colúmbia Britànica, Nord-amèrica^[6]
• Mustela erminea ferghanae (Thomas, 1895).^[16] Turquestan^[6]
• Mustela erminea gulosa (Hall, 1945).^[17] Serralada de les Cascades (Nord-amèrica)^[6]
• Mustela erminea haidarum (Preble, 1898).^[18] Illes de la Reina Carlota (Colúmbia Britànica, Canadà)^[6]
• Mustela erminea hibernica (Thomas i Barrett-Hamilton, 1895).^[19] Irlanda^[6]
• Mustela erminea initis (Hall, 1945).^[20] Alaska^[6]
• Mustela erminea invicta (Hall, 1945).^[21] Nord-amèrica: Muntanyes Rocoses (Alberta, Colúmbia Britànica, Washington, Idaho i el nord-oest de Montana)^[6]
• Mustela erminea kadiacensis (Merriam, 1896).^[22] Illa Kodiak (Alaska)^[6]
• Mustela erminea kaneii (Baird, 1857)^[23] Nord-amèrica^[24]
• Mustela erminea karaginensis (Jurgenson, 1936).^[25] Kamtxatka^[6]
• Mustela erminea lymani (Hollister, 1912).^[26] Sibèria^[6]
• Mustela erminea martinoi (Ellerman and Morrison-Scott, 1951).^[27] Euràsia^[28]
• Mustela erminea minima (Cavazza, 1912).^[29] Europa^[30]
• Mustela erminea mongolica (Ogniov, 1928).^[31] Massís de l'Altai^[6]
• Mustela erminea muricus (Bangs, 1899).^[32] Nord-amèrica: Colorado, el sud-oest de Montana, Idaho, Washington, Nou Mèxic i Nevada.^[6]
• Mustela erminea nippon (Cabrera, 1913).^[33] Honshu, Japó^[6]
• Mustela erminea ognevi (Jurgenson, 1932).^[34] Euràsia^[6]
• Mustela erminea olympica (Hall, 1945).^[35] Estat de Washington, Estats Units^[6]
• Mustela erminea polaris (Barrett-Hamilton, 1904).^[36] Groenlàndia^[6]
• Mustela erminea richardsonii (Bonaparte, 1838).^[37] Nord-amèrica: Yukon, Badia de Hudson, Terranova, Nova Escòcia, Quebec, Ontario, Manitoba, Saskatchewan, Alberta i Colúmbia Britànica^[6]
• Mustela erminea ricinae (Miller, 1907).^[38] Illa d'Islay (Hèbrides Interiors, Escòcia)^[6]
• Mustela erminea salva (Hall, 1944).^[39] Alaska^[6]
• Mustela erminea seclusa (Hall, 1944).^[40] Alaska^[6]
• Mustela erminea semplei (Sutton and Hamilton, 1932).^[41] Badia de Hudson, Nord-amèrica^[6]
• Mustela erminea stabilis (Barrett-Hamilton, 1904)^[42] Anglaterra^[6]
• Mustela erminea streatori (Merriam, 1896).^[43] Washington, Oregon i Califòrnia, Estats Units^[6]
• Mustela erminea teberdina (Korneev, 1941).^[44] Caucas^[6]
• Mustela erminea tobolica (Ogniov, 1923).^[45] Sibèria^[46]

Les femelles produeixen només una ventrada a l'any (composta per 4-9 cries de mitjana, tot i que pot oscil·lar entre 3 i 18). Les cries (cegues i cobertes d'un pèl blanc fi) neixen a l'abril o el maig després d'un període de gestació d'aproximadament 280 dies. Creixen ràpidament i són capaces de caçar amb llur mare vers la vuitena setmana d'edat. L'èxit reproductiu és molt dependent de la disponibilitat d'aliment.^[47]

És un carnívor especialitzat en petits vertebrats de sang calenta (preferentment mamífers de la mida d'un conill o més petits) que caça, sobretot, a la nit. També menja ocells, ous, granotes, peixos i insectes. En els climes freds, caça freqüentment sota la neu i sobreviu exclusivament amb petits rosegadors i lemmings.^[48] Els seus aguts sentits li ajuden a localitzar les seus preses. Així, detecta les llebres i d'altres rosegadors mitjançant l'olor, els insectes pel so i els peixos per la vista.^[49]

És depredat per les guineus (la guineu roja, Vulpes vulpes, i la guineu grisa Urocyon cinereoargenteus, per exemple), la marta nord-americana (Martes americana), la marta pescadora (Martes pennanti), el toixó americà (Taxidea taxus), els ocells rapinyaires (Accipitridae) i, de vegades també pels gats domèstics (Felis silvestris).^[47]

Prats d'alta muntanya, preferentment propers a un riu o un rierol i amb roques on es pugui amagar. També ocupa boscos de pi negre i d'avet no gaire densos. No és estrany veure'l rondar a prop dels refugis de muntanya o de les estacions d'esquí, on va a cercar menjar entre les deixalles.

L'ermini és originari d'Europa, Àsia i Amèrica del Nord,^[2] però també fou introduït a Nova Zelanda.

Més específicament, és autòcton de l'Afganistan, Albània, Andorra, Àustria, l'Azerbaidjan, Belarús, Bèlgica, Bòsnia i Hercegovina, Bulgària, el Canadà, la Xina, Croàcia, Txèquia, Dinamarca, Estònia, Finlàndia, França, Geòrgia, Alemanya, Grècia, Hongria, l'Índia, Irlanda, Itàlia, el Japó, el Kazakhstan, el Kirguizstan, Liechtenstein, Lituània, Letònia, Luxemburg, Macedònia del Nord, Moldàvia, Mongòlia, Montenegro, els Països Baixos, Noruega, el Pakistan, Polònia, Romania, Rússia, Sèrbia, Eslovàquia, Eslovènia, Suècia, Suïssa, el Tadjikistan, Turquia, Ucraïna, el Regne Unit, els Estats Units i l'Uzbekistan, mentre que a Nova Zelanda i a la península Ibèrica fou introduït.^[50]

• Es mou amb salts ràpids, canviant de direcció amb facilitat i parant-se bruscament. Quan corre porta l'esquena arquejada, i quan s'atura per observar els voltants es posa dret sobre les potes del darrere, semblantment a com ho fa la mostela.
• Solitari, se'l pot veure actiu tant durant el dia com a la nit.

La mitjana de la seva esperança de vida és d'1-2 anys, tot i que n'hi ha individus que poden arribar als 7 anys.^[48]

Amb el pelatge d'estiu es pot confondre amb la mostela, que és, però, més petita i no presenta la taca negra a la punta de la cua.