Copa del Món de Futbol de 1994

Després de la renúncia de Colòmbia per a organitzar la Copa del Món de 1986, Brasil, Canadà, Bolívia i els Estats Units presentaren candidatures per a organitzar l'esdeveniment. No obstant això, la candidatura dels Estats Units no tenia suport internacional, per la qual cosa renuncià a organitzar-lo i donà suport al seu veí del sud, Mèxic, en l'elecció de la seu de la Copa del Món de 1986, a canvi de tenir el suport de la FIFA per a ser la seu de l'edició de 1994, la qual havia de tornar a Amèrica.

Els Estats Units representaven per a la FIFA un lloc de gran importància, a causa del seu poder econòmic. No obstant això, el soccer (com es coneix el futbol en aquell país) no era un esport popular, ni tan sols existia una lliga de futbol professional. Mentre que la FIFA donava suport a la candidatura dels Estats Units com una forma d'estendre la pràctica del futbol en aquell país, gran part de la comunitat internacional estava en contra de dur el campionat més important de futbol a un país on no era practicat massivament. Marroc i Brasil també presentaren candidatures, però la del país africà representava la possibilitat d'organitzar el torneig per primera vegada en un continent on el futbol es desenvolupava ràpidament. Finalment, malgrat el rebuig d'alguns grups tradicionalistes, els Estats Units foren elegits per 10 vots a favor, 7 per al Marroc i només 2 per al Brasil, el 4 de juliol de 1988.

Després d'elegida la seu, el govern dels Estats Units i la FIFA començaren amb els preparatius de l'esdeveniment i a complir la promesa d'incentivar el futbol en aquell país. Malgrat els esforços, com la creació de la Major League Soccer el 1993, el públic nord-americà no s'interessà pel futbol. Una enquesta del USA Today realitzada uns dies abans de l'inici de la Copa del Món informà que sols un 25% dels estatunidencs sabien de la realització de l'esdeveniment i que un 15% d'ells veuria algun partit. Els diaris del país criticaven l'organització del torneig: un periòdic deia «Aquí el futbol és l'esport del futur, i sempre ho serà», mentre que una editorial del Washington Post assenyalava que «el futbol és un joc que els estatunidencs ensenyem als nostres fills fins que són suficientement grans per fer alguna cosa interessant». Després de l'inici del torneig, un 10% de les notícies esportives del New York Times parlaven de la Copa del Món, mentre que un 70% estaven dedicades al beisbol.

No obstant això, la històrica victòria de la selecció local front al combinat de Colòmbia, provocà que el públic estatunidenc començara a interessar-se per l'esdeveniment. Una nova enquesta del USA Today assenyalava que el 88% dels nord-americans sabia que la Copa del Món es disputava als Estats Units i un 44% del total assegurava que veuria almenys un partit per televisió. D'igual manera, s'incrementà el nombre d'espectadors locals en els partits disputats arreu del país.

La Copa del Món tingué un rècord de 144 països inscrits, entre els quals destacaven l'ingrés de nous països formats després de la desintegració de països de llarga tradició futbolística com Iugoslàvia, Txecoslovàquia i la URSS. Amb el fi de promoure un joc més ofensiu, la FIFA decidí que els partits guanyats donarien de tres punts durant la fase de grups.

En cursiva, els debutants en la Copa del Món de futbol.

Equips participants
Alemanya	Bulgària	Grècia	Noruega
Aràbia Saudita	Camerun	República d'Irlanda	Països Baixos
Argentina	Colòmbia	Itàlia	Romania
Bèlgica	Corea del Sud	Marroc	Rússia[1]
Bolívia	Espanya	Mèxic	Suècia
Brasil	Estats Units	Nigèria	Suïssa