Lliga Àrab

L'esperit que va portar a la creació de la Lliga Àrab es va començar a perfilar durant el segle xix amb el sorgiment de diversos moviments nacionalistes àrabs, amb el desig exprés de posar fi a la dominació turca; aquests moviments van prendre l'antiga herència comuna com a base de la seva voluntat de constituir una comunitat àrab lliure del control estranger.

Amb la derrota de Turquia en la I Guerra mundial, aquests anhels d'independència i unió van aflorar de manera vigorosa, però les divergències entre els diferents cabdills àrabs i els forts interessos de les potències europees van impedir la realització d'aquestes aspiracions. Els tractats de pau de la I Guerra mundial van dividir els pobles àrabs en diferents mandats establerts pel tractat de Sèvres. A l'acabament de la II Guerra mundial, diferents estats àrabs van assolint la seva independència.

El 1944, el govern egipci, que cercava una federació entre els països àrabs, va posar en marxa un grup d'estudi encarregat de l'elaboració d'un projecte. Amb l'ajuda de la Gran Bretanya, el 25 setembre de 1944, es va concloure la conferència d'Alexandria amb la redacció del protocol d'Alexandria, que serviria com a base de la futura associació.

La Lliga Àrab es va fundar el 22 de març de 1945 a la ciutat del Caire. Inicialment, era formada per 7 estats: Egipte, l'Iraq, el Líban, l'Aràbia Saudita, Síria, Jordània (llavors anomenada Transjordània) i el Iemen. La Lliga es configura com una associació d'estats en què els membres tenen un alt grau d'independència; s'afirma la unió de la nació àrab al mateix temps que la independència de cadascun dels estats membres. El nombre d'estats membres s'anà ampliant progressivament al llarg del segle xx, sobretot a mesura que els diferents països àrabs anaren assolint la independència: Líbia (1953), Sudan (1956), Tunísia (1958), Marroc (1958), Kuwait (1961), Algèria (1962), el Iemen del Sud (1967), Bahrain (1971), Qatar (1971), Oman (1971), la Unió dels Emirats Àrabs (1971), Mauritània (1973), Somàlia (1974), Palestina (representada per l'Organització per a l'Alliberament de Palestina) (1976), Djibouti (1977) i Comores (1993).

Des del seu naixement, la Lliga es va dividir en dos bàndols amb agendes polítiques oposades: l'entesa entre Egipte i l'Aràbia Saudita donava suport als projectes d'independència oposant-se a l'eix haiximita de Jordània i l'Iraq, més inclinats a cooperar amb el poder britànic, que encara controlava molts mandats i protectorats (Sudan, Palestina, Emirats Àrabs, etc.).

L'acció de la Lliga es va dirigir en un primer moment contra la interferència de les potències colonials europees a la regió, França i Anglaterra. Des de 1948, l'estat d'Israel també serà considerat com una entitat aliena al món àrab i la seva existència com a il·legítima. Un gran nombre de les cimeres de la Lliga Àrab s'han dut a terme en resposta a esdeveniments específics del conflicte araboisraelià i les resolucions més importants de la institució es refereixen a Palestina.

Després de la crisi del canal de Suez (1956), el Regne haiximita de l'Iraq va ser enderrocat i disminuí la influència haiximita. A partir de llavors, Egipte i Síria encapçalarien l'eix nacionalista àrab que s'oposava a les monarquies prooccidentals liderat principalment per Aràbia Saudita i Jordània.

El 1958, les Nacions Unides la van reconèixer oficialment com a organització regional i li van atorgar l'estatus d'observador.

Entre el 1976 i el 1983, la Lliga va entrenar una Força de Dissuasió Àrab durant la Guerra Civil del Líban, que només va tenir un efecte modest en el decurs del conflicte.

El 17 de setembre de 1978, Egipte va signar el tractat de pau de Camp David amb Israel. Els ministres de la Lliga Àrab es van reunir el 1979 a Bagdad per decidir sobre les sancions diplomàtiques i econòmiques que s'imposarien a Egipte. Iraq, a diferència dels seus veïns, va demanar l'adopció de sancions econòmiques simbòliques, que no afectessin el poble egipci. La seu de la Lliga va ser traslladat del Caire a Tunis. La pèrdua del seu membre més poderós i que proporcionava una part significativa del personal va tenir com a conseqüència una disminució de la influència de l'organització. El 10 de setembre del 1990, 12 dels 21 membres de la Lliga Àrab van decidir el retorn de la seu al Caire, i malgrat les protestes dels nou absents a la reunió, el canvi va tenir lloc el 31 d'octubre de 1990.

A causa de la prevalença de la sobirania dels estats sobre l'interès panàrab, la Lliga no ha funcionat mai. Seixanta anys després de la seva creació, ni tan sols la qüestió de la periodicitat de les cimeres ha pogut ser decidida, ni tampoc els procediments de votació, el caràcter vinculant de les decisions o la recaptació de les contribucions.

L'esclat de la Guerra del Golf Pèrsic, el gener del 1991, accentuà la crisi en el si de la Lliga per la gran disparitat de les posicions que els diversos estats membres.

El 1993, la Lliga Àrab donà suport a les negociacions que culminaren en els tractats de pau d'Oslo, pel qual s'establí un autogovern palestí als territoris ocupats, però l'esclat de la segona intifada, l'any 2000, tornà a precipitar les condemnes de l'organització sobre Israel.

Tot i això, el 2002 aprovà un nou pla que instava Israel a retirar-se dels territoris ocupats palestins, dels alts del Golan i del sud del Líban i la creació d'un estat palestí amb capital a Jerusalem. Aquest pla no fou acceptat per palestins ni Israel.

Estat	Data d'admissió	Capital	Superfície (km²)	Població (2008)	Densitat (per km²)	PIB nominal en milions $ (2008)[4]	PIB nominal $ per capita (2008)[4]	Moneda	Llengua oficial
Algèria	16 d'agost del 1962	Alger	2.381.741	34.895.000	14,6	159.669	4.588	Dinar	Àrab
Aràbia Saudita	22 de març del 1945	Al-Riyad	2.149.690	28.686.633	12	469.426	18.855	Riyal	Àrab
Bahrain	11 de setembre del 1971	Al-Manama	750	791.000	1.189	21.236	27.248	Dinar	Àrab
Comores	20 de novembre del 1993	Moroni	2.235	798.000	275	532	816	Franc	Comorià, àrab, francès
Djibouti	4 de setembre del 1977	Djibouti	23.200	864.000	37,2	982	1.252	Franc	Àrab, francès
Egipte	22 de març del 1945	El Caire	1.002.450	77.420.000	82,3	162.617	2.162	Lliura	Àrab
Emirats Àrabs Units	6 de desembre del 1971	Abu Dhabi	83.600	6.000.000	55	262.150	55.028	Dirham	Àrab
Iemen	5 de maig del 1945	Sanà	527.968	23.580.000	44,7	26.909	1.171	Rial	Àrab
Iraq	22 de març del 1945	Bagdad	438.317	31.234.000	71,2	91.453	3.007	Dinar	Àrab, Kurd
Jordània	22 de març del 1945	Amman	92.300	6.316.000	68,4	21.225	3.626	Dinar	Àrab
Kuwait	20 de juliol del 1961	Al-Kuwait	18.000	3.000.000	167,5	158.089	45.920	Dinar	Àrab
Líban	22 de març del 1945	Beirut	10.452	4.224.000	404	29.350	7.708	Lliura	Àrab
Líbia	28 de març del 1956	Trípoli	1.759.541	6.420.000	3,6	89.916	14.479	Dinar	Àrab
Marroc	1 d'octubre del 1958	Rabat	446.550	31.993.000	71,6	88.879	2.827	Dírham	Àrab
Mauritània	26 de novembre del 1973	Nouakchott	1.030.700	3.291.000	3,2	3.161	1.042	Ouguiya	Àrab
Oman	29 de setembre del 1971	Masqat	309.550	2.845.000	9,2	59.946	21.646	Rial	Àrab
Palestina	9 de setembre del 1976	Jerusalem	6.040	4.136.540	–	–	–	Dinar, Xéquel	Àrab
Qatar	11 de setembre del 1971	Doha	11.437	1.409.000	123,2	102.302	93.204	Riyal	Àrab
Somàlia	14 de febrer del 1974	Muqdisho	637.661	9.133.000	14,3	-	-	Xíling	Somali, Àrab
Sudan	19 de gener del 1956	Khartum	2.505.813	42.272.000	16,9	58.029	1.522	Lliura	Àrab, Anglès
Síria	22 de març del 1945	Damasc	185.180	21.906.000	118,3	55.024	2.768	Lliura	Àrab
Tunísia	1 d'octubre del 1958	Tunis	163.610	10.432.500	63	40.843	3.955	Dinar	Àrab

Països observadors

Hi ha quatre estats que tenen un estatus d'observadors que els dona dret a expressar la seva opinió i donar consells, però sense dret de vot.^[5] Es tracta d'Eritrea, on l'àrab és una de les llengües oficials, el Brasil i Veneçuela, que tenen comunitats àrabs força influents, i l'Índia.

La Carta de la Lliga Àrab^[1] va aprovar el principi d'una pàtria àrab dins del respecte a la sobirania dels estats membres individuals. El reglament intern del consell^[6] de la Lliga i de les comissions^[7] va ser aprovat l'octubre de 1951 i la regulació de la Secretaria General el maig de 1953.^[8]

Des de llavors, el govern de la Lliga Àrab s'ha basat en la dualitat d'institucions supraestatals i la sobirania dels estats membres. La preservació d'estats individuals forts es deriva de la preferència de les elits dominants de mantenir el seu poder i independència en la presa de decisions. D'altra banda, la por dels més rics que els pobres vulguin compartir la seva riquesa en el nom del nacionalisme àrab, les disputes entre els líders àrabs i la influència de poders externs oposats a la unitat àrab serien els obstacles per a avançar cap a una integració més profunda de la Lliga.

Característiques de la Lliga Àrab

• És una organització internacional basada en els lligams culturals i no pas en els polítics.
• No fa una integració entre els membres ni es relaciona directament amb els ciutadans.
• Planifica les relacions econòmiques entre els estats i prohibeix les agressions mútues.
• Des de la fundació, ha intervingut en tots els conflictes dels seus estats membres: guerres Iran-Iraq, Kuwait, etc.
• L'actual secretari general és l'egipci Amr Moussa.

La superfície dels estats membres de la Lliga Àrab abasta al voltant de 14.000.000 de quilòmetres quadrats entre els continents d'Àfrica i Àsia. La zona es compon de grans deserts àrids, principalment el Sàhara. No obstant això, també conté diverses terres molt fèrtils, com la vall del Nil, la serralada de l'Atles i el Creixent Fèrtil, que s'estén des de l'Iraq a Síria i el Líban, Palestina i Israel. L'àrea comprèn també boscos com els del sud d'Aràbia i el sud del Sudan, així com la major part del riu més llarg del món, el Nil.

Els propòsits de la Lliga no són econòmics, ja que cada país pertany a altres organitzacions més eficaces i, a més, hi ha fortes diferències de PIB entre els integrants, però la riquesa en recursos naturals i petroli dels seus membres fa que sigui un organisme ric i amb poder de decisió. El gasoducte àrab que unirà Egipte i Turquia passant per Jordània o l'ajuda a Darfur són dos exemples d'iniciatives econòmiques promogudes per aquest organisme.

La gran majoria dels ciutadans de la Lliga Àrab són musulmans, mentre que el cristianisme és la segona religió en importància pel seu volum de practicants. Abans de la creació de l'estat d'Israel, també vivien en els països àrabs un nombre significatiu de jueus. Els membres de la Lliga Àrab acullen diverses ciutats santes i d'altres llocs religiosos importants, com per exemple Betlem, Alexandria, la Meca, Medina, Najaf, Kirkuk, Arbela o Bagdad. Els musulmans sunnites constitueixen la majoria dels ciutadans de la Lliga Àrab, però els musulmans xiïtes són majoritaris en algunes zones del Líban, Iraq, Bahrain i Kuwait.

N	Estat	Musulmans	Cristians	Altres
1	Algèria	99%[9][10][11]		1%*
2	Aràbia Saudita	100%[12][13]
3	Bahrain	81,2%[14][15]	9%	9,8%
4	Comores	98%[16][17]	2%
5	Djibouti	94%[18][19]	6%
6	Egipte	90%[20][21]	10%
7	Emirats Àrabs Units	96%[22][23]		4%*
8	Iemen	100%[24][25]
9	Iraq	97%[26][27]		3%*
10	Jordània	92%[28][29]	6%	2%
11	Kuwait	85%[30][31]		15%*
12	Líban	59,7%**[32][33]	39%	1,3%
13	Líbia	97%[34][35]		3%
14	Marroc	98,7%[36][37]	1,1%	0,1%
15	Mauritània	100%[38][39]
16	Oman	75%***[40][41]		25%****
17	Palestina	Cisjordània: 75%[42] Gaza:99,3%[43]	Cisjordània: 8% Gaza: 0,3%	Cisjordània: 17% Gaza:0
18	Qatar	77,5%[44][45]	8,5%	14%
19	Síria	90%*****[46][47]	10%
20	Somàlia	100%[48][49]
21	Sudan	70%[50]	5%	25%
22	Tunísia	98%[51][52]	1%	1%

* Inclou els cristians
** Inclou un 5% de drusos
*** Musulmans ibadites
**** Inclou els musulmans sunnites i xiïtes
***** Inclou un 3% de drusos

1. el Caire: 13–17 gener de 1964.
2. Alexandria: 5–11 setembre de 1964.
3. Casablanca: 13–17 setembre de 1965.
4. Khartoum: 29 d'agost de 1967.
5. Rabat: 21-23 desembre de 1969.
6. el Caire (1a cimera d'emergència): 21–27 de setembre de 1970.
7. Alger: 26–28 novembre de 1973.
8. Rabat: 29 octubre de 1974.
9. Al-Riyad (2a cimera d'emergència): 17–28 d'octubre de 1976.
10. el Caire: 25–26 d'octubre de 1976.
11. Bagdad: 2–5 de novembre de 1978.
12. Tunis: 20–22 de novembre de 1979.
13. Amman: 21–22 de novembre de 1980.
14. Fes: 6–9 de setembre de 1982.
15. Casablanca (3a cimera d'emergència): 7–9 de setembre de 1985.
16. Amman (4a cimera d'emergència): 8–12 de novembre de 1987.
17. Alger (5a cimera d'emergència): 7–9 de juny de 1988.
18. Casablanca (6a cimera d'emergència): 23–26 de juny de 1989.
19. Bagdad (7a cimera d'emergència): 28–30 de març de 1990.
20. el Caire (8a cimera d'emergència): 9–10 d'agost de 1990
21. el Caire (9a cimera d'emergència): 22–23 de juny de 1996.
22. el Caire (10a cimera d'emergència): 21–22 d'octubre de 2000.
23. Amman: 27–28 de març de 2001.
24. Beirut: 27–28 de març de 2002.
25. Xarm al xeic: 1 de març de 2003.
26. Tunis: 22–23 de maig de 2004.
27. Alger: 22–23 de març de 2005.
28. Khartoum: 28–30 de març de 2006.
29. Al-Riyad: 27–28 de març de 2007.
30. Damasc: 29–30 de març de 2008.
31. Doha: 28–30 de març de 2009.
32. Sirte: 30 de març–1 d'abril de 2010.
33. Bagdad: març-abril de 2011.